La marca

A les gol­fes s’hi atrin­xera l’inser­vi­ble: un san­tu­ari d’objec­tes inu­ti­lit­za­bles expo­sats per acu­mu­lar pols i per asset­jar-nos amb els records vin­cu­lats a un ús ara caduc. Fa uns dies el meu pare va com­pro­var si encara hi havia vent a la barca infla­ble de color taronja que el febrer del 1982 treia per una de les dues fines­tres del men­ja­dor i remant li per­me­tia acos­tar-se a la fleca de ca la Sofia, a la plaça de les Rodes. Tenia set anys i no m’hi dei­xa­ven embar­car per viure el que creia una aven­tura flu­vial en una Venècia lacus­tre i pagesa. Des la barana de ferro del segon pis veia aquells horts de pata­tes negats d’aigües man­ses però gri­ses. Les aigües de l’estany de Banyo­les van sobre­ei­xir fins arri­bar a l’ampit de la fines­tra del men­ja­dor. És la marca de les inun­da­ci­ons ; la memòria de l’aigua a casa. Ma mare encara veu la marca en la pàtina calcària que no deixa bri­llar les rajo­les del men­ja­dor i en la base, d’una fusta d’un color més degra­dat, d’un bufet aca­bat de com­prar aquell Nadal. Deu anys després, arran de l’efer­vescència olímpica, els camps de pata­tes van des­a­parèixer i s’hi van edi­fi­car case­tes amb jardí i els aigua­molls de la Draga es van civi­lit­zar amb un parc, un nou barri i un pavelló. Mal endreçada a les gol­fes on la teu­lada fa pen­dent, la barca taronja s’infla pol­sosa però orgu­llosa. La marca de l’aigua con­ti­nua sent la fines­tra del men­ja­dor.