La Dama del Fang

Ens ha dei­xat Qui­meta Serra, als noranta-sis anys, la Dama del Fang, tal com des­criu el can­tant local i amic seu Josep Andújar, Sé. Ha estat una dona, cera­mista, pin­tora i escul­tora que va apren­dre a cosir, a fer de per­ru­quera i a tre­ba­llar el fang ja de gran. Alumna de la Dolors Ros de l’Escola de Ceràmica de la Bis­bal, a qui ho deu tot, segons ella, i d’en Fita. Va tre­ba­llar la química dels pig­ments, va coure les peces a la nit, amb cura i molta esti­mació, com ningú més podia fer. Obres de bellesa sen­zi­lla, ins­pi­rada en els seus orígens, a pagès, i la seva pri­mera bici­cleta, a ter­mi­nis, que és omni­pre­sent a les seves obres. Aque­lles gavi­nes incrus­ta­des a la tela, el mar i la tècnica del degra­dat reflec­tei­xen la seva per­so­na­li­tat oberta, lliure, trans­pa­rent, pro­pera a la sen­zi­llesa de les coses, fruit del seu pas­sat i del record de la seva infància. La Qui­meta va ser una dona de con­vic­ci­ons, forta, amb caràcter, entre­gada a l’art que ella deia que la feia viure. No ha estat una per­sona gran perquè tingués una edat avançada, sinó que ho ha estat per la seva obra. Una obra que té repar­tida en lle­gats, alguns de no resolts satis­factòria­ment per una pre­sumpta tera­nyina d’interes­sos con­fu­sos que sols el temps i la justícia aca­ba­ran d’acla­rir. Més enllà d’això, que no ha de cen­trar la seva etapa final, ens queda el seu som­riure, una ria­lla de com­pli­ci­tat, uns anys dedi­cats només a l’art, amb les mans i tota una obra encara per des­co­brir. La Qui­meta va ser allò que va voler. Les seves bici­cle­tes es que­da­ran per sem­pre soles, ja sense ella, el per­so­natge. Els seus dar­rers tre­balls ja feien intuir això, no sabem si amb l’incons­ci­ent de fer-se fone­dissa entre bam­bo­li­nes, sense soroll, en aquest esce­nari de la vida. Igual que les seves obres, que­da­ran en la nos­tra memòria la seva mirada escru­ta­dora, pro­funda, l’acti­tud per­sis­tent, ferma, amb una memòria extra­or­dinària i amb un som­riure sor­ne­guer que tei­xia com­pli­ci­tats amb els seus amics. Filla pre­di­lecta de Sant Feliu de Guíxols, ho és com a reco­nei­xe­ment de la seva llarga tra­jectòria. Fa pocs dies, ja ingres­sada, seguia pen­sant en pro­jec­tes, lle­gint fins al dar­rer moment, des­can­sant i rebent visi­tes. Ha arri­bat final­ment el que ella volia, retro­bar-se amb el seu esti­mat espòs Pere. Serà impos­si­ble sepa­rar la per­sona de la seva obra i aquesta de la seva vida. Des­cansa en pau, amiga.