La llengua a Venècia... i aquí

Hem tor­nat a Venècia després de 25 anys, la dar­rera vegada. Per a qui no hi ha estat, com­pro­vem que la ciu­tat –paradís amb data de cadu­ci­tat segons el “nos­tre” Roberto Bolaño– con­ti­nua asse­gu­rant seducció i emba­da­li­ment, sobre­tot ara que hi havia rela­ti­va­ment pocs turis­tes i que hi feia un temps esplèndid. Anem a Pla, que fa dir a l’arqui­tecte Ràfols: “Hi ha algú que cone­gui Venècia? Quan­tes vides es neces­si­ta­rien per arri­bar-hi amb un cert sen­tit?” En canvi –i això ja no és tan atrac­tiu–, obser­vem que el nom­bre de comerços de luxe i de quin­ca­lle­ria, així com de res­tau­rants i guin­gue­tes, ha aug­men­tat fins a no dei­xar ni uns bai­xos del cen­tre buits. Fins i tot la vul­ga­ri­tat turística ha empès les góndo­les a exhi­bir una taxa uni­fi­cada: 90 euros, 30 minuts; 150, una hora; avui, Cho­pin i Offen­bach ja no s’ins­pi­ra­rien en les bar­ca­ro­les que els gon­do­lers ja no can­ten.

Però anem al que em va cri­dar l’atenció: molts emple­ats indis, indo­ne­sis..., que ser­vei­xen el públic des de tota classe d’esta­bli­ments, no saben l’italià. Ni les fórmu­les més ele­men­tals. Un que des­pat­xava bibe­lots en un quiosc i que em va dir que era de Sri Lanka –Cei­lan, per als que vam anar a l’escola fa més de mig segle–, veient la meva estra­nyesa, va som­riure tot arron­sant les espat­lles. Devia tro­bar natu­ral que, per dedi­car-se a la venda de màsca­res i pinot­xos a 10 euros a la con­currència que cir­cu­lava pel car­rer, l’anglès fos sufi­ci­ent i fins i tot la llen­gua més ade­quada. Per què cal saber l’italià si, a més, qui el va llo­gar no li devia pas exi­gir res en aquest sen­tit? Amo i tre­ba­lla­dor deuen com­par­tir que saber italià és un conei­xe­ment sobrer per aten­dre un públic àvid d’imants de nevera, encara que sigui a Venècia. I no només a peu de car­rer: el recep­ci­o­nista de l’hotel (tres estre­lles, a prop de San Marco), malaisi, tam­poc era acces­si­ble en cap altra llen­gua que no fos l’anglès. Quant als cam­brers, haig de dir que, això sí, a Venècia aquests ser­vi­dors de tau­les de res­tau­rant con­ti­nuen ser­vint-se, com sem­pre, de l’italià ele­gant que els fa ser exqui­sits amb els homes i galants amb les dones.

Evi­dent­ment, la llen­gua ita­li­ana, de moment, no patirà pas cap efecte nega­tiu d’aquesta rea­li­tat, encara que es faci més extensa: és la llen­gua de l’Estat, de les teles, dels lli­bres, de l’ense­nya­ment, de la poli­cia. Però –és ine­vi­ta­ble no pen­sar-hi– el que a Venècia és una anècdota, a Cata­lu­nya esdevé cate­go­ria. Segu­ra­ment, sobre­tot a Bar­ce­lona, hi ha vene­dors, cam­brers, que no conei­xen el... cas­tellà. I suposo que no cal fer notar que, del català, no en saben ni l’existència. D’això, també en puc repor­tar una notícia de quan van tenir lloc els mul­ti­tu­di­na­ris aplecs de l’Onze de Setem­bre. Vet ací que, per acu­dir-hi i pas­sar un parell de nits a la ciu­tat, vam fer reserva en un petit i ben tin­gut hote­let (tres estre­lles) de l’Eixam­ple. Arri­bats a lloc, ens tro­bem amb un recep­ci­o­nista, pre­ci­sa­ment italià, simpàtic, que no només no ente­nia el català, sinó que no sabia ni que existís. Ho repe­teixo perquè hi ha empor­da­ne­sos, giro­nins... que no s’ho cre­uen quan els ho explico: de Cata­lu­nya no sabia res que no es pogués afir­mar de Ciu­dad Real. Home de bon tracte, vam con­ver­sar a banda i banda del tau­lell i, segons va dir, mai ningú se li havia adreçat en un altre idi­oma que no fos el cas­tellà o... l’anglès. D’això fa deu anys i lla­vors encara vaig pen­sar que, com que a Itàlia hi ha uns dia­lec­tes (i llengües) molt potents res­pecte a l’idi­oma de la tele, el nos­tre recep­ci­o­nista, si és que algun català se li havia adreçat mai en la seva llen­gua, devia supo­sar que es trac­tava d’una mena de “venecià” o de “napo­lità” de l’espa­nyol i, com que la segona frase de l’inter­lo­cu­tor ja devia ser en cas­tellà, tira avall. Avui, però, tal com es va mani­fes­tar l’estat de decadència de l’idi­oma, ja dubto que cap cli­ent se li hagués adreçat mai en català: tot­hom que s’hagi pas­se­jat per Bar­ce­lona pot arri­bar al mateix con­ven­ci­ment. Per repi­car aquesta riuada de fang que fa temps que va ofe­gant el català sense que els suc­ces­sius pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat d’aquí hagin acti­vat cap alerta, recorro a Sara Muñoz. Fa pocs dies, en la dar­rera pàgina d’aquest diari expli­cava que es va pas­se­jar amunt i avall entre un nom­brosíssim grup d’estu­di­ants d’un ins­ti­tut bar­ce­loní i no va sen­tir cap paraula en català. Ni una, res de res.

Torno a Venècia, tan bella, per aco­mi­a­dar-me. Asc­hen­bach, l’escrip­tor pro­ta­go­nista de La mort a Venècia, també evoca les parau­les per sen­ten­ciar, dol­gut, que només ser­vei­xin per subrat­llar la bellesa, però no per repro­duir-la.