“Els qui en vulgar parlaren sobirà…”

No ho havia fet mai: lle­gir-me una anto­lo­gia de la lite­ra­tura cata­lana de cap a peus, i cal dir que aquest volum (“Anto­lo­gia de la Lite­ra­tura Cata­lana”, Antoni Comas, Fun­dació Medi­terrània) té prop de sis-cen­tes pàgines. Ha estat com una droga, que m’ha fet “viat­jar” des de les relíquies de la poe­sia èpica fins avui, a cavall de les set ona­des de set segles, que ofe­rei­xen l’escuma d’un català divers, però sem­pre com­pren­si­ble. Quin pro­digi que puguem lle­gir encara, clara­ment, “e com fo alba –los prohòmens tots a pre­lats– e hòmens de religió e dones –cascú amb son ciri en la mà– entra­ren en la cam­bra e lo senyor rei mera­vellà’s…”!

El lli­bre està per­fec­ta­ment mun­tat, i jo l’he lle­git com si fos –i amb tant de rigor com és fet!– la “novel·la d’aven­tu­res de la lite­ra­tura cata­lana”, perquè la nos­tra lite­ra­tura n’ha pas­sa­des de tots colors. I en aquesta llarga aven­tura de la nar­ra­tiva i de la poe­sia –que és la matèria de l’anto­lo­gia– hi sur­ten autors místics i autors eròtics, veus de ten­dre lirisme i veus patètiques i sarcàsti­ques, romàntics i escèptics… Antoni Comas encapçala la selecció dels tex­tos amb uns esplèndids resums de la vida i de l’obra de l’escrip­tor, utilíssims per la seva pre­cisió infor­ma­tiva i per les claus d’inter­pre­tació que pro­por­ci­o­nen.

Però us vull dir el doble i bar­re­jat sen­ti­ment que m’ha envaït men­tre avançava pàgines enllà: d’una banda l’admi­ració, i de l’altra la insa­tis­facció. Pen­sava que des­co­berts així, en dosi reduïda i antològica, els grans medi­e­vals –Llull i Mun­ta­ner, Eixi­me­nis i Tur­meda, Ausiàs Marc i Joa­not Mar­to­rell– pot­ser sí que poden començar a arri­bar als lec­tors cata­lans, que tenim pels nos­tres clàssics més res­pecte que curi­o­si­tat. Però quan l’entu­si­asme estra­nya­ment far­cit d’angúnia se’m feia més pre­sent era quan lle­gia els tex­tos tri­ats dels autors qua­li­fi­ca­bles de con­tem­po­ra­nis. Des de Ver­da­guer, si voleu. Com s’havia enri­quit i con­so­li­dat l’idi­oma! I quina ter­ri­ble desgràcia tots aquests anys de supressió del català a l’escola, que ha impe­dit la nor­mal accep­tació del català de qua­li­tat literària per part de tres gene­ra­ci­ons! És una esquerda històrica que, si som opti­mis­tes, durarà encara molts anys.

Entre els escrip­tors ja morts, Gue­rau de Liost i Josep Maria de Sagarra hau­rien de ser avui de lec­tura diària per la seva enorme capa­ci­tat de comu­ni­cació idiomàtica. Hi ha ver­sos d’en Sagarra que s’hau­rien d’apren­dre de memòria a les esco­les, i el lèxic català aga­fa­ria un color de salut i una força mus­cu­lar gai­rebé obli­dada. Quant als vivents, es parla actu­al­ment amb justícia de Pere Quart, d’Espriu, de Cal­ders, etc., però retrobo en aques­tes pàgines, com una il·lumi­nació, els tex­tos d’altres mes­tres, com Josep Pla i J.V. Foix, i els lle­geixo gai­rebé amb incre­du­li­tat: no és pos­si­ble que tin­guem això a l’abast i no ens n’admi­rem cada dia. Estem ador­mits, és clar, i “no és quan dormo que hi veig clar”; ador­mits, i aquesta anto­lo­gia m’ha pes­si­gat, i en des­per­tar-me he vol­gut ofe­rir-vos, en el mirall d’aques­tes rat­lles, la con­fusa imatge del plaer de tan­tes lec­tu­res i la ver­go­nya de tants silen­cis.