Més que una maquineta

El fenomen de les màquines automàtico-electròniques instal·lades a bars o establiments especials és molt interessant. Començà essent un senzill entreteniment, a disposició dels clients desvagats, i tothom s’hi veia amb cor. Només es tractava de moure les palanquetes per tal que la bola que havia sortit circulés el màxim temps possible, acumulant punts, abans de ser engolida irrecuperablement. Si ho consideràvem un esbarjo ocasional, mentre l’amic no arribava, per exemple, el joc era inofensiu; si pensàvem en la quantitat d’hores –i de diners– que alguns adolescents hi despenien, ens preocupava la seva negativa influència.

Aquestes màquines han quedat, ara, absolutament superades pels nous models electrònicament sofisticats, que permeten “jugar” a combats espacials i a les més complicades i computeritzades aventures. La visió de les pantalles d’aquests aparells és un espectacle d’un dinamisme vertiginós. Amb una habilitat increïble, colles de joves mouen rapidíssimament els ressorts adients per evitar un “projectil” o destruir un “invasor”. Aquestes màquines de la “segona generació” ja no són, com les de la boleta, aptes per a tothom. Demanen més preparació. Exigeixen uns reflexos mentals, visuals i manuals realment òptims.

Continua essent vàlida, és clar, l’objecció a aquests aparells des del punt de vista de “moral de treball”, i en alguns casos és segur que actuen com a droga cara i pertorbadora. Penso, però, que és una qüestió de “mal ús”. Imagino perfectament que màquines d’aquesta mena fossin adoptades per les escoles, i emprades com una eina educativa de la percepció, la capacitat de coordinació psicomotriu, etc.

És evident que tot mecanisme pot esdevenir un instrument d’aprenentatge, i el cas d’aquestes màquines és especialment significatiu. És possible, però, que si a l’escola fos imposada com un treball la manipulació d’aquests aparells, els alumnes se’n cansarien. Hi ha uns aspectes psicològics, en el joc, que no es poden ignorar. I tampoc no es pot ignorar l’agressivitat implícita en aquests “entreteniments” que consisteixen, sovint, a “destruir invasors” d’altres mons i encomanen per tant una concepció gens pacifista de la convivència còsmica.

Un darrer fet expressiu és l’èxit que aquestes màquines tenen entre els oficinistes dels Estats Units, que aprofiten la pausa del migdia per a precipitar-se als bars i jugar als “asteroides”. La nau espacial del jugador és amenaçada per asteroides i per naus enemigues. Què faig? Disparo els míssils o desvio l’òrbita?

Un entusiasta de l’aparell ho ha justificat: “Quan tornes a la feina et sents més relaxat i segur, perquè has estat capaç de controlar alguna cosa. O això, o el psiquiatre”.