Musicidi

Era un local distingit, i la gent hi sopava amb la sensació de recuperar una mica el marc luxós i refinat de la vella Europa. Jo m’estava al bar, parlant amb un amic, quan de sobte començà a sonar un piano.

La intenció era evident: això que en diuen “amenitzar” el sopar amb música. En general, jo no sóc partidari de la “música de fons”, sinó de la música escoltada a consciència o de la música utilitzada per a ballar. De la mateixa manera que no sóc partidari de la poesia de fons o del teatre de fons. Posats a tenir música de fons, prefereixo que sigui un disc o una cinta, perquè no et fa patir.

El pianista a què em refereixo feia patir molt més del que una persona amb les orelles normalment destapades pot suportar. No encertava la meitat de les notes, el “tempo” era absolutament irregular segons la dificultat del passatge, i tot plegat era tan anguniós com incomprensible. A més, el bon home s’entossudia a tocar melodies molt conegudes, i els errors eren, naturalment, més escandalosos.

Vaig pensar en la injustícia que constituïa el fet d’haver concedit aquest lloc de treball a una persona tan poc apta –segurament per motius d’amistat o de recomanació– mentre hi havia a Barcelona una colla d’estudiants avançats de piano que ho podien fer cent vegades millor i per als quals la possibilitat de treballar tres hores al vespre, mentre fan la carrera, seria l’oportunitat desitjada.

La conversa del meu amic i jo era impossible. A cada moment ens destorbava, ho volguéssim o no, la nota o l’acord equivocat. Fa anys m’havia passat el mateix quan, amb uns músics, prenia cafè en el bar d’un hotel de Saragossa. Els músics es van plantejar seriosament d’alçar-se i marxar, i aquesta decisió potser semblarà exagerada al lector que no sigui músic o no hagi viscut l’experiència. Jo penso que els meus amics tenien raó.

M’he posat en el seu lloc i m’imagino que un sopar fos “amenitzat” per un rapsoda que recités versos de Maragall, de Sagarra o de Salvat-Papasseit entrebancant-se a cada instant, pronunciant malament o dient “La sardana és la dansa més dallonses de totes, les danses que es fin, que es fun, que es fan i es desfan…” Es podria demanar a la gent amb una mínima cultura literària que ho aguantés com si res?

En el restaurant de l’altre dia vaig veure un metge conegut, i no sé si la seva orella patia o no, però com hauria reaccionat si en comptes de música ambiental s’hagués trobat amb “ciència ambiental”, i mentre ell sopava i conversava amb algú s’hagués dedicat a exposar consells erronis sobre higiene?

Pobra música! Mentre el “maitre” garantia la perfecta elaboració del “raisiné de foie”, una deliciosa peça de Schubert era bàrbarament trinxada amb una impunitat total.