Sant Esteve

Com que vaig tre­ba­llar el dia de la Puríssima, el dia de Sant Esteve hauré fet festa amb una gran tran­quil·litat de consciència. És clar que això de la tran­quil·litat de consciència és tan sub­jec­tiu que, ves per on, estic segur que tam­poc no fal­tarà als fun­ci­o­na­ris dels orga­nis­mes cen­trals que, havent tan­cat la parada el dia de la patrona de la infan­te­ria –d’acord amb el calen­dari esta­tal– ara ho deuen haver fet altra vegada, d’acord amb el calen­dari català. I ben fet, home! Jo els entenc; deuen pen­sar: volen bilingüisme? Nosal­tres bifes­tisme. Jo estic d’acord amb ells –encara que per altres raons– que el bilingüisme és un mal, i que el bifes­tisme és un bé, espe­ci­al­ment el nada­lenc.

La cele­bració fes­tiva de Sant Esteve és un altre lli­gam que els Països Cata­lans tenim en comú –després de patro­ci­nar una “gramàtica” valen­ci­ana no cata­lana, la UCD s’inven­tarà aviat que si al País Valencià es fa festa el 26 de desem­bre no és per Sant Esteve, sinó per Sant Zòsim, que s’escau el mateix dia –i, a més d’aquest lli­gam comú, un cos­tum que com­par­tei­xen d’altres pobles d’Europa. Jo trobo que, gràcies a Sant Esteve, el Nadal es fa més nada­lenc, és a dir, més un “cicle”, que és la seva carac­terística. Per­me­teu-me de recor­dar que les fes­tes d’aquest moment de l’any se cele­bren des d’abans del cris­ti­a­nisme –com les de Sant Joan– perquè “l’elecció d’aquesta data no obeí a raons històriques, sinó al desig de cris­ti­a­nit­zar una festa pagana ja exis­tent: la del dia que, després del sols­tici d’hivern, la llum diürna torna altre cop a allar­gar-se i els romans cele­bra­ven el ‘nata­lis (Solis) Invicti’, el nai­xe­ment de l’Invicte, és a dir, del sol, astre divi­nit­zat i rela­ci­o­nat amb la per­sona de l’empe­ra­dor romà.” (Gran Enci­clopèdia Cata­lana)

Quan el nos­tre poble inventà allò de “per Nadal un pas de par­dal, per Sant Esteve un pas de lle­bre”, recollí aquest feno­men solar. Penso que el nos­tre cos­tum de cele­brar el Nadal més de dia que no pas de nit s’adiu per­fec­ta­ment amb l’ale­gria antiquíssima per l’aug­ment de la llum. La com­pro­vació que el sol no pros­se­guia la seva cai­guda diària –amb la por d’arri­bar, en les nos­tres lati­tuds, a una fosca total i defi­ni­tiva– sinó que aquests dies començava len­ta­ment a remun­tar el vol, essent efec­ti­va­ment “invicte”, era un anual nai­xe­ment d’espe­rança que l’Església del segle IV pro­posà als cris­ti­ans d’adop­tar, donant-li la sig­ni­fi­cació que avui és cele­brada popu­lar­ment.

Gràcies a Sant Esteve, molts infants cata­lans han pogut dis­po­sar dels dos dies neces­sa­ris per a reu­nir-se, l’un, amb els avis paterns, i l’altre amb els avis materns. A vega­des, però, la com­po­sició fami­liar ha obli­gat a mun­tar una mena de “puzz­les” molt deli­cats per tal que les diver­ses “peces” encai­xin amb el dia i la taula adi­ents, sense que ningú no se senti incòmode.

Llàstima que aquesta har­mo­nia no sem­pre sigui dura­dora, i tenim una dita que és ben opor­tuna: “Això durarà de Nadal a Sant Esteve…”