Sortir d’X

“Què et pro­po­ses fer amb la teva pre­ci­osa, sal­vatge i única vida?”, ens pre­gunta a tots Mary Oli­ver, i li diria que avui, les vides, tenen poc de sal­vat­ges, perquè sem­blen guia­des i inter­pre­ta­des per algo­rit­mes, que ja no són úniques sinó uni­fi­ca­des i pola­rit­za­des. Recordo el lli­bre de Martha C. Nuss­baum Sense ànim de lucre, en què afirma que sense les huma­ni­tats no podem man­te­nir vives les democràcies. Són les úniques que ens doten de la capa­ci­tat per refle­xi­o­nar sobre qüesti­ons polítiques, i poder-les exa­mi­nar, pen­sar-hi i dis­cu­tir-hi de manera efec­tiva –és a dir, amb la pos­si­bi­li­tat fins i tot de can­viar d’opinió–, deba­tre per la recerca d’un món comú sense el cons­tre­nyi­ment de la tra­dició ni de l’auto­ri­ta­risme. Les huma­ni­tats ens allu­nyen d’una pola­rit­zació que ens impe­deix reconèixer els altres ciu­ta­dans com a per­so­nes amb els matei­xos drets, encara que siguin dife­rents pel que fa a la raça, la religió, el gènere i la sexu­a­li­tat. Ens per­met mirar-los amb res­pecte, com a afins, i mai com a eines mani­pu­la­bles per al pro­fit propi. Recordo també el lli­bre de Jaron Lai­ner, pio­ner de la rea­li­tat vir­tual, que con­si­dera urgent dei­xar les xar­xes perquè afec­ten el lliure albir, fan ser­vir totes les tècni­ques del con­duc­ti­visme per crear addicció, modi­fi­quen la con­ducta en massa, pre­di­uen el futur i el con­di­ci­o­nen, incen­ti­ven més les emo­ci­ons nega­ti­ves que les posi­ti­ves i ens creen neces­si­tats d’atenció que fan que ens com­por­tem com idi­o­tes. I després, l’Agnès Marquès va expli­car en un arti­cle (“14 anys i un dia”) que dei­xava la xarxa de Musk. Amb Glòria Gasch la vam seguir quan ja no que­dava cap dubte que X havia estat clau perquè Trump guanyés les elec­ci­ons. Vaig fer una crida a Ins­ta­gram, i una tren­tena de per­so­nes van comen­tar que ja havien dei­xat X, com ara la Marta Pont­nou.

Fins aquí el que podria sem­blar una anècdota i el petit sacri­fici de no estar al dia a través de les piu­la­des i l’alleu­ge­ri­ment que suposa no haver de pen­sar en eslògans. Però, en el meu cas, només fou el prin­cipi. Sense tenir-ho pre­vist, vaig dei­xar de posar-me el rellotge intel·ligent: no m’agra­dava sen­tir una vibració al canell cada cop que tenia un avís. També vaig anul·lar gai­rebé totes les noti­fi­ca­ci­ons del mòbil perquè neces­sito, sense més dila­ci­ons, recu­pe­rar la meva capa­ci­tat d’atenció, i les noti­fi­ca­ci­ons i alar­mes m’allu­nyen sense cap res­pecte d’on vull estar. També vaig can­viar la meva imatge del What­sApp per un mis­satge: “Si no és urgent, escriu-me un cor­reu electrònic.” No em fan cas, però no con­testo i escric un cor­reu l’endemà res­po­nent tran­quil·lament a allò que no calia dir al moment per un mis­satge. També he començat a apa­gar el mòbil al ves­pre, si hi ha alguna urgència em poden tru­car al fix.

En pocs dies, també, m’he anat donant de baixa de pla­ta­for­mes de con­tin­guts de sèries i cinema. No vull veure tanta tele­visió, i les sèries tenen per objec­tiu fide­lit­zar el cli­ent: en pocs segons comença el capítol següent i arri­bar al final de la tem­po­rada no vol dir saber com acaba res. Tam­poc neces­sito estar infor­mada al moment; sé que la infor­mació de qua­li­tat neces­sita rigor, con­trast i temps. M’he subs­crit a dia­ris, i cada matí men­tre esmorzo trio (mano sobre l’on i el quan) saber què ha pas­sat al món, jun­ta­ment amb el tele­notícies del mig­dia i del ves­pre.

En el fons sor­tir de les pan­ta­lles és fàcil, és només una apa­gada digi­tal, és un girar la vista i veure un pai­satge, un lli­bre, un amic, un ani­mal, una vida analògica, no sé si sal­vatge, però sí més natu­ral i sen­zi­lla. Aquesta enorme lli­ber­tat, la capa­ci­tat d’entrar i sor­tir d’un món de megaby­tes, la dec a la grandíssima sort de ser de la gene­ració X (1965-1980), nadiua analògica sense difi­cul­tats per entrar al sen­zill món d’inter­net quan ja havia hagut de pas­sar per mol­tes lec­tu­res obli­gatòries, per una esco­la­rit­zació que exi­gia con­cen­trar-se mol­tes hores en silenci, que no estal­vi­ava assig­na­tu­res obli­gatòries com filo­so­fia i llatí.

Els dar­rers anys en els quals encara he pogut viure el pres­tigi de la cul­tura, i bus­car lli­bres a la bibli­o­teca, i lle­gir els dia­ris que arri­ba­ven a casa, fins i tot érem capaços de comen­tar tex­tos com­ple­xos sense fal­tes esgar­ri­fo­ses d’orto­gra­fia. És perquè soc de la gene­ració X que he pogut sor­tir d’X. No tenim perdó: hem llançat els pobres nadius digi­tals a un món inten­sa­ment addic­tiu i super­fi­cial i hem fet cada cop més prim i inac­ces­si­ble el món de la lli­ber­tat i la lite­ra­tura.