Feminismes vs. narcisismes

Soc una dona de 55 anys. Vaig patir un intent de violació tornant de la universitat, de nit a l’estació del tren. En vaig sortir “il·lesa” perquè era cinturó marró de karate i casualment no em vaig bloquejar. Quan vaig arribar a casa plorant, el meu pare va sortir a fer voltes amb el cotxe per trobar el malparit i trencar-li la cara, ni es plantejava la possibilitat d’anar a la policia i denunciar una agressió no consumada. Suposo que, violada, ho hauríem ocultat per no tacar la meva honra. D’aquesta experiència m’ha quedat una certa por vitalícia en algunes situacions.

Un professor universitari em va dir que volia aprofitar la meves ganes d’aprendre per fer-me classes al seu despatx. Em va començar a arrambar subtilment, no hi vaig tornar mai més i em va suspendre l’assignatura. No sé quanta discriminació subtil he patit, feines i oportunitats que no he tingut pel fet de no ser la Farala, la noia nova de l’oficina que és divina. Ah, i al llarg de la meva llarga carrera professional he rebut quatre processos d’assetjament laboral, tots causats per dones. Ja ho deia la Maria-Mercè Marçal, que som dones però no santes.

Professionalment i literàriament ho dec tot a algunes dones i també a alguns homes que m’han tractat amb justícia, de tu a tu, i al costat de qui he après molt. Josep Cuní, grandíssim periodista amb una tasca incansable de visibilitzar les dones com Teresa Pàmies, Margarita Rivière, Pilar Rahola, Laura Borràs, Empar Moliner... Sergi Pàmies, que cada cop que li preguntava què fer durant l’any commemoratiu de la seva mare em deia que confiar en mi mateixa i tirar endavant. I ara Xavier Grasset, un periodista amb una trajectòria molt destacable, amb molts registres com a comunicador i actor, mereixedor del premi de bones pràctiques de comunicació no sexista per l’Associació de Dones Periodistes. Un orgull per a mi ser al costat de tots ells.

Dues obvietats: les bones i les males persones flueixen lliurement en tots els gèneres i necessitem homes conscients de les dificultats inherents al fet de néixer dones. Molts tracten tothom com a éssers humans emancipats al marge del sexe. També n’hi ha que van de molt feministes i són uns pocavergonyes. I és que el feminisme és un tema de justícia, de drets fonamentals, i, per tant, un tema ètic.

Els feminismes són molts i som massa per estar totes d’acord. No combrego amb usos personals il·legítims del feminisme que tenen més a veure amb la promoció personal que a fer un món més just. Que un comentari desafortunat a les xarxes pugui malmetre la reputació d’algú. En dir el nom del porc a la Judith Butler sense arguments. Sota el lema “germana, et crec”, hi afegeixo: “Però no acuso en va ni en general, ni desperto sospites preventives.”

També estic cansada de la necessitat d’haver de destacar les dones joves. És pa per avui i gana per demà. Tant per elles en el futur com per nosaltres ara, hem de demanar oportunitats per a les dones grans, les que hem picat pedra, les que fa molt temps que fem i demostrem, aquelles a qui per coneixements i experiència ens toca compartir el poder i liderar, però malauradament és quan més sovint se’ns aparta. Som les que patim la síndrome Borgen (arribem amb moltes dificultats i sortim per la porta del darrere sense fer soroll). A més, ser dona i ser jove no té gaire mèrit, jo també ho he estat i no em va costar gaire.

I, bromes a part, crec que hi ha lloc per a les dones i els homes com cal de totes les edats. Hauríem de fer pinya, trencar d’una vegada aquesta tendència social tan instaurada de posar en llocs de poder homes i dones narcisistes. Ho explica molt bé Marie-France Hirigoyen: “La societat moderna reforça els trets narcisistes en cadascun de nosaltres i selecciona els més narcisistes perquè ocupin els llocs més alts. Les empreses modernes valoren les personalitats fortes que tenen un jo hiperatrofiat, que són agressives, pragmàtiques i sense escrúpols. Les que se centren en l’acció en lloc de la reflexió i que estan disposades a tot per arribar a l’èxit. Les personalitats narcisistes prosperen en els llocs de poder i el seu estil de gestió. Avui tenir èxit professionalment és haver de destacar, de fer-se valer, i promocionar-se un/a mateix/a encara que sigui a costa dels altres.”

Només els narcisistes abusen, assetgen i discriminen i són els primers de pujar als carros guanyadors al marge de cap principi.

També sabem que els homes han tingut, i tenen, més poder i, per tant, moltes més facilitats per exercir un narcisisme depredador sense cap topall i que les dones no hem tingut gaire temps per hipertrofiar-nos l’ego. Però la fórmula de l’èxit no pot ser el narcisisme, així és com prenem mal tots, totes i totis, i contínuament.