Any Montserrat Vayreda

El dimarts 12 de novem­bre se cele­brava, a la Facul­tat de Lle­tres de la UdG, una Jor­nada d’Estudi Mont­ser­rat Vay­reda, que venia com a coro­nar les acti­vi­tats de l’any, record i honor a la poe­tessa empor­da­nesa, en el cen­te­nari del seu nai­xe­ment. Els actes d’aquest any han posat el focus en l’escrip­tora, poeta, arti­cu­lista, biògrafa i autora d’alguns dels lli­bres més repre­sen­ta­tius sobre els pai­sat­ges, la geo­gra­fia i la història de l’Empordà. Amb ella vam córrer amunt i avall pel clar país, vam viat­jar a Grècia, a Itàlia, a Israel..., però ara mateix, pen­sant en la con­tinuïtat, con­vicció, constància i fins tos­su­de­ria que posava en la seva feina, una feina que no la dei­xava repo­sar mai, recordo el dia que vam anar a sopar a casa de l’Anna Maria Dalí, a Cadaqués. Era un dijous d’hivern del 1984. Encara veig l’aco­lli­dora casa a la blanca Cadaqués, a tocar del mar d’Homer, de sant Pau i de Roger de Flor. “Los peces de plata salen a tomar la luna y tú mojarás las tren­zas en este mar blanco”, li escri­via García Lorca. Una vet­llada deli­ci­osa, ves­pre i bona part de la nit, una nit d’immo­de­rada tra­mun­tana sota unes llu­nya­nes, tre­mo­lo­ses, mudes estre­lles de gener. Quan vam sor­tir, ningú no sabia quina hora era; era tard, no calia saber més. La tra­mun­tana, freda com un desa­mor, ens tor­nava a la rea­li­tat i les llums del cotxe, blan­qui­no­ses i imper­tor­ba­bles, fora­da­ven la nit que cor­ria esbor­ro­nada pel Pení i per la plana. Quan vam ser a dalt a Pera­fita, de tor­nada, de sobte la Mont­ser­rat va cri­dar: “Para! Para el cotxe un moment, para et dic!” I allà mateix escrigué amb fri­sança uns mots en un tros de paper que s’havia tret de la but­xaca. Sem­pre anava car­re­gada de pape­rets per fer una ano­tació, una cor­recció, afi­nar una rima, posar una coma. El motiu de cre­ació literària el tro­bava arreu: en la gent, l’espai, la història, en les menu­de­ses del dia a dia, en els cos­tums i les tra­di­ci­ons, en els mites…, tot com un des­ple­ga­ment d’ella mateixa, curu­lla de visió espe­rançada de la vida i tras­pas­sada sovint d’una finíssima iro­nia. Allà, a Pera­fita, aque­lla nit podia haver escrit el que sem­bla un tes­ta­ment vital: “Cal esti­mar el món en cada ins­tant, esti­mar-lo de manera tan con­seqüent que arribi un dia que puguem dir amb total segu­re­tat que hem vis­cut.”