Les memòries d’una filla de l’exili

El dia 10 de novembre del 1974, ara ha fet 50 anys, set dies abans que Jordi Pujol hi fundés Convergència Democràtica, a Montserrat es va fundar el Reagrupament Democràtic i Socialista de Catalunya per part de Josep Pallach i Carolà, que n’assolí la presidència de manera conjunta amb Josep Verde i Aldea i Heribert Barrera i Costa. El 1976 aquell Reagrupament es va convertir en el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament, per distingir-lo del que impulsava Joan Reventós (Convergència Socialista de Catalunya), més radical i marxista. El 7 de gener del 1977, Pallach n’era escollit secretari general i, dos dies després, es va trobar malament fent classe a Girona, va marxar a Esclanyà, on vivia, i, aconsellat pel cardiòleg Cornellà, el van portar a l’hospital de Bellvitge però va morir a les portes d’un atac de cor. Josep Pallach, és considerat l’exponent màxim de l’anomenat “socialisme reformista”, catalanista i partidari d’una solució federal per a l’Estat espanyol. Era doctor en pedagogia. De família pagesa, es va afiliar al Bloc Obrer i Camperol, primer, i al POUM, després, i va lluitar a la guerra amb la Divisió 27. S’exilià a França i fou membre de la resistència francesa després de llicenciar-se en filosofia i lletres. Va entrar a Catalunya el 1942, però va ser empresonat el 44 i es va escapar de la presó de Salt dos anys després. Es va casar el 1948 amb Teresa Juvé i va ingressar al Moviment Socialista de Catalunya, que va dirigir quan va morir Manuel Serra i Moret.

Què hauria passat si Pallach no hagués mort a les portes de les primeres eleccions? No ho sabrem. El que sí que sabem és que la seva filla Antonia Pallach Juvé acaba de publicar Rossinyol que vas a França, editat per Rubrica Editorial. Antònia, nascuda a París, va estudiar al Lycée Pilot de Montgeron i es va doctorar a la Sorbona de París amb una tesi titulada La identitat catalana. Professora de la Universitat de Ciències Socials de Tolosa, ha treballat per organitzar llicenciatures de doble titulació, fet que li ha valgut distincions espanyoles i franceses.

Antònia Pallach Juvé ha escrit un llibre sobre la nissaga familiar. Hi ressegueix la guerra i l’exili i arriba a la restauració de la democràcia. Els dos protagonistes principals són el seu pare, Josep Pallach, un dels artífex del restabliment de la Generalitat de Catalunya, i Teresa Juvé, una lluitadora republicana i ara mateix la degana de les lletres catalanes. Són les memòries d’una filla de l’exili en què reprodueix diàlegs familiars de sobretaula per reconstruir les vivències dels seus pares a Barcelona, París, Madrid, Figueres i Cotlliure amb el rerefons de les històries de guerra i resistència. Josep Pallach, que va tornar de l’exili el 1969, es va doctorar en ciències de l’educació i és un pedagog reconegut i seguit encara. Socialista de tocar de peus a terra, allunyat del comunisme, semblava l’escollit per liderar el nou PSOE per als socialistes alemanys, que llavors tallaven el bacallà. Pallach va triar Catalunya i un socialisme que havia de ser catalanista i federal. Amb només 56 anys, el cor li va dir prou i mai sabrem on l’haurien portat els anys. Ara la seva filla ens explica les seves vivències i les de Teresa Juvé a Rossinyol que vas a França.