El quiosc d’en Quim

La set­mana pas­sada vam enter­rar en Joa­quim Badosa, un home molt popu­lar a Olot per haver regen­tat el quiosc del car­rer del Ren­gle, ados­sat a la plaça Mer­cat, una feina que va fer que se’l conegués sobre­tot com en Quim del quiosc. Arran de la seva jubi­lació, ja fa força anys, no se’l veia entre revis­tes i dia­ris, però recent­ment encara ens vam salu­dar, ell, des de la cadira de rodes a què el dete­ri­o­ra­ment físic el tenia lli­gat. Des de nai­xe­ment tenia una dis­ca­pa­ci­tat que li afec­tava la mobi­li­tat i la parla, però no pas l’ente­ni­ment. Tenia el cap molt clar. En Moli, afi­ci­o­nat a les tertúlies, us en podria expli­car mol­tes de les que man­te­nia amb en Quim quan, a pri­mera hora, el cèlebre cro­nista aju­dava el quios­quer quan aquest obria, amb un gani­vet que feia mitja por, els paquets que els repar­ti­dors li havien dei­xat a la porta de l’esta­bli­ment, un lloc petit d’apa­rent desor­dre con­tro­lat on contínua­ment es produïa el petit mira­cle de tro­bar tot el que dema­nes­sis. Era perico, un perico dels de la ceba que no es pre­nia gaire bé –per dir-ho fina­ment– els comen­ta­ris sarcàstics dels culers quan els blanc-i-blaus per­dien. El fut­bol era un tema recur­rent de les con­ver­ses al quiosc d’en Quim, però no pas l’únic: de l’obser­vació de les por­ta­des en nai­xien aquells debats poc ela­bo­rats en què els ciu­ta­dans solu­ci­o­nem tots els pro­ble­mes del món a base de recep­tes con­tun­dents i segu­ra­ment de con­seqüències catastròfiques, però que ens per­me­ten bui­dar la mala llet pro­vo­cada per les notícies. En fi, teràpia bàsica.

Els anys de jubi­lació d’en Quim han anat paral·lels a l’ago­nia de la venda de la infor­mació en paper, una dava­llada de la qual els pri­mers dam­ni­fi­cats estan sent, és clar, els quios­cos i de retruc, aque­lles tro­ba­des espontànies a l’entorn de dia­ris i revis­tes. El que havia estat seu, con­ve­ni­ent­ment moder­nit­zat, roman obert però ofe­rint un assor­tit de pro­duc­tes entre els quals els dia­ris ja no són la prin­ci­pal font d’ingres­sos, una sor­tida a la qual estan recor­rent els pocs super­vi­vents que que­den. M’hau­ria agra­dat escol­tar l’opinió d’en Quim sobre com està el món de la premsa i el món en gene­ral. Segur que en diria de gros­ses i riuríem una estona, per no plo­rar.