Obscenitat

Fa un mes de la tragèdia del País Valencià. Pel que sem­bla, les per­so­nes que ano­me­nem “auto­ri­tats” –el rei dels espa­nyols, polítics en gene­ral i famo­sets vari­ats– només s’ocu­pen d’aques­tes qüesti­ons si en poden treure alguna foto. Sort n’han tin­gut i en tenen, els valen­ci­ans, dels volun­ta­ris. Els par­tits (PP i PSOE) es bara­llen i es retre­uen errors i males actu­a­ci­ons, però amb la mirada posada clara­ment en els bene­fi­cis elec­to­rals que en puguin obte­nir; la gent (morts, des­a­pa­re­guts, arruïnats, sense casa) els importa un rave. I també es comença a veure que el que els importa, i molt, és cana­lit­zar els milers de mili­ons d’euros que es neces­si­ta­ran per recons­truir el país cap a mans “ami­gues”, per dir-ho gràfica­ment i sense (gaire) mala intenció, i ja ho estan fent sense cap ver­go­nya apa­rent, ja que, per al que els interessa, ja en són, de dili­gents. Els del PP, que són els que manen política­ment, fins i tot s’han apu­jat els sous des­ca­ra­da­ment, inclo­ent-ho dins d’un decret de mesu­res per com­ba­tre els efec­tes de les inun­da­ci­ons, que ja és tenir nas­sos. El qua­dre que queda és real­ment obscè. He par­lat dels dos prin­ci­pals par­tits de l’Estat espa­nyol; els altres, inde­pes cata­lans inclo­sos, silenci gai­rebé abso­lut. És de supo­sar que per allò d’“avui per tu i demà per mi”. Més obs­ce­ni­tat.