Ars magna

A la sala capi­tu­lar del mones­tir La Real de Palma hi ha una escul­tura de sant Ber­nat Calvó. Aquest sant que vila-secans i reu­sencs sen­tim com a propi, va ser jurista i asses­sor del rei Jaume I en les con­ques­tes de Mallorca i València, més tard va ser abat de San­tes Creus i bisbe de Vic, on és enter­rat. Cada 25 d’octu­bre o pels seus vol­tants es fa un romi­atge fins a Mas Calvó, allà on va néixer i els senyors de l’època, i els titu­lars actu­als, rega­len una coca de sucre a tots aquells que ado­ren la relíquia del sant. La imatge que s’ense­nya a Mas Calvó ens pre­senta un home macat i amb les dents tren­ca­des, perquè sem­bla que, ja sigui amb el que li ha pas­sat a Pep Guar­di­ola ja sigui per no pro­vo­car temp­ta­ci­ons per la seva bellesa física, l’home es va auto­le­si­o­nar per pre­sen­tar un aspecte més des­a­gra­da­ble. A Palma, en canvi, l’escul­tura pre­senta aquesta auto­ri­tat del Cis­ter en tota la seva esplen­dor. Sant Ber­nat Calvó va ser coe­tani de Ramon Llull, quan aquest era un infant, i és qui va fun­dar aquest mones­tir, que a més té una bibli­o­teca amb més de 50.000 exem­plars que és una autèntica joia, sobre­tot pel lle­gat lul·lià que con­serva. Els pares del “reve­rend mes­tre” van entrar a Mallorca amb Jaume I. De gran, i després dels vuit dies en què va ser a la mun­ta­nya de Randa en acti­tud con­tem­pla­tiva, en sole­dat i silenci, i de rebre certa il·lumi­nació divina, va bai­xar al mones­tir La Real, on va escriure l’art major, i l’art gene­ral, segons que explica el mateix Llull a la Vida coetània. Llull va rebre l’estruc­tura com­bi­natòria del llen­guatge, la forma i la manera del text, la lle­tra de l’Ars Magna segons que explica l’eivis­senc Antoni Marí al seu magnífic Lli­bre d’absències. I Llull va ser el pri­mer a voler crear un pro­ce­di­ment gene­ral, una “màquina de pen­sar”, l’Arbre de la Ciència, bus­cant una ciència uni­ver­sal de tots els sabers. I això expli­cat en català i al segle XIII. El món ha pro­gres­sat i és millor gràcies a l’existència de la nos­tra llen­gua i al bon ús que en va fer un savi com Llull. Només amb aquesta ombra ja n’hauríem de tenir prou perquè l’ús social de la nos­tra llen­gua fos tot un altre.