El retorn del platonisme

En un dels diàlegs de Plató, con­cre­ta­ment el Fedó, s’hi exposa els orígens de l’home, des d’una pers­pec­tiva ani­mista. Són les ànimes (psyche) immor­tals les que pul·lulen per l’espai, amb la intenció d’entrar en el cos humà que més els abe­lleixi. Amb aquest mite, que Plató atri­bu­eix a Sòcra­tes, hi podríem veure, ja en aque­lla època, la versió antiga de l’ano­me­nada avui ide­o­lo­gia de gènere. No seria l’ana­to­mia allò que deter­mina la vida sexual de l’home, sinó una elecció feta lliu­re­ment en qual­se­vol moment de la vida. Així, aquest mite platònic es podria apli­car per­fec­ta­ment a cadas­cuna de les ini­ci­als del con­junt LGT­BIQ+, però pot­ser abans cal­dria una breu anàlisi sobre les addic­ci­ons i les repul­si­ons actu­als. Des del meu punt de vista, venen moti­va­des per la coe­xistència de dues antro­po­lo­gies antagòniques: la jude­o­cris­ti­ana i la neo­pa­gana. Per a la jude­o­cris­ti­ana, el cos és pre­e­mi­nent en tots els aspec­tes, cadas­cun dels òrgans tenen una missió unívoca, i no poden uti­lit­zar-se per a allò que la natu­ra­lesa no ho ha dis­po­sat. I, fins i tot, en l’aspecte religiós, l’indi­vidu no asso­lirà la seva per­fecció fins que no hagi res­sus­ci­tat d’entre els morts. Per a l’antro­po­lo­gia neo­pa­gana, en canvi, la per­fecció del cos depèn de la satis­facció ter­re­nal dels desigs mun­dans, mal­grat puguin con­tra­dir la pròpia estruc­tura i ana­to­mia cor­po­ral; l’indi­vidu es con­si­dera amo i senyor del propi cos, i en pot fer el que vul­gui. Si en el mite platònic, són les ànimes les que poden ele­gir lliu­re­ment el sexe amb què s’encar­na­ran, en l’actual mite neo­pagà ja són les “ànimes encar­na­des” les que poden fer legítima­ment la tria.