L’hivern es farà llarg

Que Junts reclami al president espanyol que se sotmeti a una qüestió de confiança o que, com també fa ERC, amenaci el PSOE de no donar-li suport si no compleix les promeses que els va fer a canvi de la investidura, remourà més o menys el panorama polític de Madrid, farà que Pedro Sánchez faci un grapat de promeses més o potser fins i tot aconseguirà que en compleixi alguna, que torni a enviar un ministre a entrevistar-se amb Carles Puigdemont a Waterloo o, en un cas més extrem, que el govern socialista rodoli avall. Però com que allò que passi acabarà depenent només de la mida i de la quantitat del peix que entri o surti del cove i com que unes noves eleccions legislatives podrien comportar que els partits independentistes esdevinguessin irrellevants per a una nova majoria parlamentària, és probable que ERC i Junts no desaprofitin l’ocasió de recollir cap espina si en poden fer una sopa i que Pedro Sánchez tampoc no desaprofiti aquest pragmatisme per donar raballa per llobarro. Sembla que aquest és el destí fatal de les formacions polítiques catalanistes que al llarg de la història han tingut viatjants a la capital d’Espanya i cada vegada sembla menys probable que res canviï perquè el mostrari que duen ja ve fet de casa. I a casa, a Catalunya, les coses van així: ERC resoldrà una crisi escollint una nova direcció que ve de l’anterior, de la que ha dut el socialisme espanyolista a La Moncloa i al Palau de la Generalitat; Junts li va tot darrere a veure si posa una coma més que els republicans mentre fa equilibris estratègics entre l’ímpetu puigdemontista i la resignació pujolista, que la cursa és llarga i mai se sap de què s’hauran de refiar; la CUP i Aliança Catalana van a la seva, que no és altra que esgarrapar quatre escons més i l’Assemblea proposa reactivar la mobilització en un país que es desmotiva quan ja no sap quins caps porten quins barrets. Neva i glaça sobre la Catalunya independentista i l’hivern s’hi farà llarg.