Tribuna
Llums i ombres en el canvi d’any
El 2024 està destinat a acabar com un any irregular des del punt de vista econòmic i quasi totes les previsions assenyalen que el 2025 pot ser similar. Irregular en el sentit de les importants divergències en el comportament de l’economia que s’observen entre àrees del mon i entre països. El món pot acabar aquest any amb un creixement global gens menyspreable per sobre del 3%. Certament havíem vist fins fa poc creixements del 4% o una mica superiors però l’actual segona economia mundial, la xinesa, creixia llavors prop del 10% i ara amb prou feines arribarà al 4%. La crisi immobiliària xinesa ha frenat el gegant asiàtic i es dubta si les polítiques expansives que han anunciat poden començar a variar la tendència el proper any. Miren d’augmentar el consum intern, una cosa gens senzilla per als xinesos, que són especialment estalviadors, i poder compensar unes menors exportacions especialment si retorna la guerra comercial amb Amèrica.
Els Estats Units han vist un creixement robust de quasi un 3% aquest any, molt ajudat per les polítiques de despesa que les administracions americanes acostumen a implementar els anys electorals, però sobretot per un domini creixent de les tecnologies, la innovació, la capacitat inversora i la flexibilitat de la seva economia. De fet, l’elecció de Trump amb claredat i el domini que tindran els republicans a les dues cambres han generat quasi una unanimitat (per això mateix no fiable del tot) en el sentit d’esperar que els Estats Units entraran en el darrer any del primer quart del segle XXI amb encara més fortalesa econòmica. Confiant en aquest creixement i amb una inflació encara per sobre del seu objectiu, la Reserva Federal frenarà el ritme previst de rebaixes de tipus i el dolar pot continuar reforçant-se. El Japó manté la seva debilitat de dècades però ho compagina amb un atur quasi inexistent, superàvit de balança de pagaments i inflació moderada malgrat uns tipus d’interès molt baixos. Aquí tampoc se’n surten a l’hora de dinamitzar el consum i això impedeix sortir dels creixements raquítics enquistats. Entre els països emergents, l’Índia pot acabar aquest any liderant el creixement mundial amb un 7%, ben escortada per altres països asiàtics com Malàisia, Singapur o Indonèsia; i pel contrari, contrastant amb problemes d’estancament a Corea del Sud, i en una bona part d’Amèrica Llatina.
Anem cap a la regió que més ens interessa. Una Europa amb creixements força escarransits i, el que és pitjor, amb perspectives de mantenir la debilitat i l’actual incapacitat de reacció via reformes estructurals que apuntessin a millorar, encara que a mitjà termini, la competitivitat. En la pitjor situació es troba la que ha estat usualment la locomotora europea, Alemanya, i amb França, Bèlgica, Itàlia, Àustria i el Regne Unit, no gaire lluny de l’estancament alemany. Els mercats aposten clarament per cinc rebaixes de tipus del BCE l’any vinent fins al 1,75% que donarien continuïtat a la reducció d’un quart de punt de dijous passat que el va deixar en el 3%.
Per contra, i sorprenent a tothom, l’economia espanyola destaca àmpliament amb un creixement 2024 que pot enfilar-se al 3,4%, més de tres vegades la mitjana de l’àrea euro. Una barreja de gran any turístic, fortalesa de les exportacions, i un augment demogràfic (immigració) que ha permès generar ocupació i per tant, rendes, sembla explicar la major part d’un creixement que no esperàvem tan fort a inicis d’enguany i que Catalunya comparteix plenament. L’optimisme que el govern espanyol està manifestant és comprensible però si volgués donar plena informació hauria també d’aclarir que l’estancament europeu no pot donar sostenibilitat al creixement espanyol. Potser sí que el 2025 continuarem veient un diferencial similar però la debilitat europea afectarà més d’hora que tard el turisme, les exportacions espanyoles i indirectament la creació d’ocupació que ha estat vital per a la positiva conjuntura espanyola.
Ara per ara desconeixem quines seran les polítiques del president Trump i finalment el grau concret d’afectació de les mesures que adopti sobre l’activitat econòmica a Europa, especialment en aranzels i decisions sobre la defensa del territori europeu. Però sí que ens temem que la divisió política al continent i la seva tradicional manca de determinació per recuperar productivitat i per integrar sectors essencials pugui perpetuar la decadència europea, de la qual Espanya –i per descomptat Catalunya– no en sortirà indemne.