Sense ni veu ni vot, però amb ploma

La premsa no pinta res enlloc, no se l’escolta en cap cenacle amb poder de decisió, ni ha estat mai cap dels estaments amb dret a vot allí on es vota, però, malgrat tot, la premsa té molt a dir, molt a influir en allò que es vota, i molt a escriure i dir per orientar aquells que finalment han de prendre les decisions correctes sobre les coses.

Si un diari està ben fet és un veritable pol d’influència, però no perquè representi cap interès ocult, ni econòmic ni polític, sinó perquè es converteix en una veritable cadena de transmissió dels neguits i els interessos dels seus lectors. Dit d’una altra manera, si un diari està ben fet ha de ser llegit, tingut en compte i valorat, perquè representa l’interès de la societat mateixa.

A la redacció del petit però inquiet diari L’Independent de Gràcia, mitjà de comunicació de paper i tinta d’aquesta vila en forma de districte que un dia ja llunyà va unir-se a la ciutat de Barcelona, saben què vol dir que un dia i un altre hi entrin els veïns, és a dir els lectors. Els posen en coneixement d’allò que passa, explicant-los una qüestió o una altra que els preocupa, vinculant així la redacció a la realitat d’aquest barri que batega per cada una de les seves 25 places i 6.000 entitats.

El fins ahir director d’aquest petit diari gratuït amb una tirada de 8.000 exemplars, Albert Balanzà, també sap què vol dir rebre la trucada impertinent d’un polític un diumenge a la tarda o l’esbroncada d’aquell que es creu important a Gràcia protestant per una informació que, al seu criteri, ha estat inoportunament publicada. Però cada cop que això passa, cada vegada que un lector alerta d’una història o que el director rep una esbroncada, vol dir que el petit equip de periodistes de la redacció del carrer de la Perla fa bé la seva feina, perquè s’escriu en un diari per informar d’allò que passa als carrers i de les decisions que es prenen als despatxos, en temps real i en tota la seva extensió, sempre pensant en l’interès del lector i no en l’interès d’aquell que voldria decidir quan i com s’expliquen les coses.

És per aquesta realitat que la premsa local és plena de valents i valentes amb una feina no prou reconeguda. No han d’anar a la feina ni amb casc ni amb armilla antibales, com els passa als corresponsals de guerra, però la seva integritat periodística potser corre més risc en l’aparentment fàcil i plàcid trajecte d’anar des de casa a la redacció del diari, que no pas traient el nas per un camp de batalla.

Per això ahir a Gràcia va ser motiu de celebració la sortida al carrer del número 1.000 de L’Independent amb una portada dissenyada per l’artista Francesc Ruestes, les informacions de cada setmana i un article especial, el de comiat i agraïment de qui l’ha dirigit des del número 8 fins ahir. Fill del carrer Major de l’Hospitalet i veí, des de fa molts anys, de Gran de Gràcia, Balanzà deixa la responsabilitat de L’Independent amb un cert vertigen pels 25 anys de feina que queden enrere però amb la satisfacció d’haver treballat en llibertat i que l’agenda informativa s’hagi marcat des de dins de la redacció i no des de fora. Des d’ara, l’agenda de Balanzà la marcarà una altra obligació, tant o més complicada que dirigir un diari: debutar en el canvi de bolquers i l’educació d’una criatura. Sort!