L’aire que respiren els nens

Sempre hi ha un moment en el llarg itinerari d’un escolar que l’alumne fastiguejat per l’estudi d’una matèria que ni comprèn ni vol comprendre es pregunta: “I a mi, això, de què em servirà quan em faci gran?” Incapaç de veure-hi una mica més enllà d’aquell examen impossible que té a tocar, es busca una excusa argumental per fugir d’estudi sense entendre que el món és un entrellaçat de matèries i coneixements, i totes sumen.

Per trencar aquesta barrera de la sempre errònia percepció de la inutilitat d’adquirir coneixement hi ha centres com l’institut Angeleta Ferrer, a l’Eixample de Barcelona, que han decidit treballar per projectes consistents en establir un objectiu comú d’estudi on s’hi entrellacen assignatures. És una manera d’aprendre que busca fer més atractiu l’estudi i, a la vegada, permet als alumnes tocar les matèries amb les mans i tenir una percepció real del món on viuen.

I això han fet amb un projecte consistent en l’estudi dels nivells de contaminació que envolten l’institut i que ja va desfilar per aquestes pàgines el dia que la classe va derivar en un treball de camp que va consistir en l’ocupació del carrer Marina per poder mesurar els nivells de contaminació de la via quan no hi ha trànsit. El punt final del projecte va arribar ahir, amb l’exposició pública dels resultats i, com que aquests no són bons, a la tarda hi va haver una nova concentració d’alumnes a l’asfalt exigint un aire més net.

En un dels papers que ha generat la feina de camp dels alumnes de l’Angeleta Ferrer hi destaca el color vermell, d’alerta, per destacar que els nivells del diòxid de nitrogen mesurats en cinc punts d’accés a l’institut i dins del recinte superen tots els nivells recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, que és de 10 µg/m³. Els mesuraments s’han fet al llarg de dotze dies i el punt on va donar unes concentracions més elevades d’aquest contaminant és a l’accés pel carrer Marina, amb 36,54 µg/m³, superior al registrar a l’accés posterior, pel carrer Sardenya, on s’han mesurat 28,65 µg/m³ de NO2.

Si els alumnes han fet bé la feina, els resultats obtinguts donen per escriure un titular que pot ser un petit escàndol: La Diagonal del tramvia està més contaminada que el carrer Aragó dels cotxes. Com que el centre educatiu és a tocar de la intersecció d’aquests dos carrers, es va mesurar la presència de partícules en suspensió en un i altre. Es partia d’una bona hipòtesi de treball consistent a pensar que la pacificació de la Diagonal hauria d’haver convertit aquesta avinguda en un indret més respirable que el carrer Aragó. Doncs no. Tot i l’evident reducció de trànsit, al carrer per on circula el tramvia els nivells de PM10 i PM2,5 mesurats pels estudiants és superior, en la mitjana, que a Aragó. Sorprenent però aquest és el resultat.

Avís als lectors: Aquest article no està fet per donar arguments a tots els enemics del tramvia que aprofiten qualsevol excusa per malparlar-ne, ni per revifar l’odi contra una dona que quan va ser alcaldessa –va ser, ara ja no ho és– va destacar com la primera avaladora d’aquest sistema de transport. S’ha escrit, simplement, per denunciar l’aire brut que respira el jovent de Barcelona i per fer evident que queda molta feina a fer i, encara que sembli un contrasentit, també molt tramvia a construir, molta ciutat a pacificar.