Cotxes

Fa uns quants dies que, a esto­nes mor­tes, m’entre­tinc a mirar i com­pa­rar foto­gra­fies de cot­xes, tant de car­rer com de ral·li, dels anys sei­xanta fins a prin­ci­pis dels noranta, per a mi la millor època de l’auto­mo­bi­lisme. Estètica­ment eren una mera­ve­lla, amb unes línies que, tot i bus­car l’eficiència aero­dinàmica, feien que cadas­cun tingués la seva pròpia imatge i per­so­na­li­tat, a més de man­te­nir “l’aire de família” que et per­me­tia reconèixer-ne la marca al pri­mer cop d’ull.

Com a exem­ple: algú ha fet mai l’exer­cici de com­pa­rar el Porsche 911 dels pri­mers anys amb els seus suc­ces­sors d’avui dia? És la finesa con­tra la hipertròfia. Si se’ns acut pas­sar-los per la bàscula, la gole­jada ja és d’escàndol, perquè els d’ara gai­rebé tots doblen el pes dels seus ante­ces­sors. I si anem als ral·lis, ens tro­bem amb el mateix feno­men cor­re­git i aug­men­tat. En aque­lla època, els ral·lis, fins i tot els més pres­ti­gi­o­sos, es cor­rien amb cot­xes de car­rer, evi­dent­ment pre­pa­rats, però amb gai­rebé tots es podia anar fins al parc tan­cat con­duint-los enmig del trànsit i en aca­bar la cursa mar­xar cap a casa de la mateixa manera. Els d’ara són mons­tres fets única­ment per a la com­pe­tició que no tenen res a veure amb els turis­mes dels quals sovint aga­fen el nom. Digueu-me nostàlgic o antic, m’és igual, però jo em quedo amb els iaios.