Escriure a mà

Amb la presència de la tec­no­lo­gia a les aules i en les nos­tres vides, creix la tendència a escriure més amb el teclat del dis­po­si­tiu o de l’ordi­na­dor que amb la mà. Ja no rebem ni car­tes ni postals de Nadal. I, mal­grat aquest fet ine­xo­ra­ble, està demos­trada, científica­ment, la importància que té l’escrip­tura a mà, igual que ho és el dibuix i el joc en la con­fi­gu­ració del cer­vell quan aquest està en procés de madu­ració. L’escrip­tura a mà ens aporta uns bene­fi­cis extra­or­di­na­ris. En canvi, els dis­po­si­tius mòbils trans­for­men la capa­ci­tat expres­siva del llen­guatge escrit après i con­fi­gu­rat cere­bral­ment des de fa segles. Ens ha de pre­o­cu­par molt que a l’edu­cació obli­gatòria l’escriure a mà es con­si­deri un ana­cro­nisme. Pren­dre apunts forma part de la història, igual com hem pros­crit, errònia­ment, la memo­rit­zació. Avui, els apa­rells ho fan quasi tot i l’escriure a mà, ano­tar idees o pren­dre apunts, sem­blen tas­ques tan difícils com impos­si­bles per la durada tan curta de l’atenció a les quals ens han acos­tu­mat les apli­ca­ci­ons dels dis­po­si­tius mòbils. S’estan per­dent habi­li­tats meta­cog­ni­ti­ves bàsiques que aju­den a des­triar el que és impor­tant del que és anecdòtic, les idees prin­ci­pals de les secundàries, estruc­tu­rar-les en forma d’esque­mes o mapes con­cep­tu­als i recor­dar-les fent ús de la memòria mecànica o pro­ce­di­men­tal, l’anecdòtica o semàntica segons cor­res­pon­gui. L’esforç i la per­se­ve­rança han des­a­pa­re­gut del voca­bu­lari esco­lar. Així, per recu­pe­rar part del que hem per­dut, hauríem de retor­nar a l’escrip­tura manual. La importància d’aquesta es troba en els seus bene­fi­cis: educa la nos­tra motri­ci­tat fina, que serà bàsica per a altres fina­li­tats, aporta el ritme i velo­ci­tat pau­sats als pro­ces­sos men­tals, orde­nant-los, pri­o­rit­zant-los i revi­sant-los. No són menys relle­vants els movi­ments de la mà per escriure cada una de les lle­tres, les rota­ci­ons i els enllaços per fer síl·labes, parau­les i fra­ses, amb sig­nes de pun­tu­ació, l’ori­en­tació en l’espai del paper, la mida i la pro­porció o l’ali­ne­ació. La direc­ci­o­na­li­tat del traç activa l’ori­en­tació, sen­tim emo­ci­ons, pla­ni­fi­quem el que volem escriure i exe­cu­tem, lle­gim men­tre escri­vim, voca­lit­zem silen­ci­o­sa­ment i ho ana­lit­zem amb la visió. Tot s’inte­gra harmònica­ment, usant tot el cer­vell. De grans, ja adults, molt del que sabrem fer es deurà en part a l’escrip­tura a mà, sense ser-ne cons­ci­ents.