Extrema dreta i infantilisme

L’extrema dreta viu un moment d’auge arreu d’Occident. Només cal obrir el diari un dia a l’atzar per trobar-hi notícies que en parlen ubicant-la als governs o a les cambres parlamentàries dels Estats Units, Hongria, Polònia, Alemanya, Itàlia, Espanya i Catalunya, tan sols per citar alguns exemples per ordre de proximitat geogràfica. Aquests moviments polítics, que volen projectar una imatge ufanosa de fortalesa i duresa, triomfen precisament valent-se de tot el contrari: explotant despietadament tot allò que tenim d’immadurs i febles. Com a base, tenen un parell de mecanismes que resulten molt còmodes per anar per la vida a qualsevol ciutadà. El primer consisteix a posar totes les facilitats per deslliurar-nos de qualsevol responsabilitat com a individus: ho hem vist amb el canvi climàtic o la pandèmia, entre d’altres. Per fer-ho, poden arribar a negar l’existència del problema passant per sobre de qualsevol evidència o bé atribuir-ne la culpa a un tercer, preferiblement algú que no es pugui defensar o que sigui fàcil d’estigmatitzar. Aquí, precisament, ve el segon recurs: el d’afalagar-nos fent-nos creure que formem part d’una elit, dels bons, en contraposició a una massa d’ignorants o a alguns grups de malfactors sense rostre. “Nosaltres” som millors que els “altres”. Això és especialment llaminer perquè, com canten els Oques Grasses, “tothom es creu especial”. Encara que els músics osonencs hi afegeixen, sàviament, “i tots som iguals”. L’extrema dreta, doncs, recorrent a un imaginari de gestes i proeses, d’homes fets i drets, virils, que escriuen la història a còpia de conquestes, és la rebequeria infantil de les nostres societats. Allò d’amagar-se en un racó, tapant-nos les orelles, quan ens diuen que tenim els deures per fer. Recordem-ho cada vegada que veiem algun dels seus líders fent-se el milhomes darrere d’un faristol.