Que surti d’aquí

La setmana passada va esclatar una polèmica al voltant del Que no surti d’aquí, de Catalunya Ràdio. El detonant ja deu sonar al lector a hores d’ara: el porter del Barça Marc-André ter Stegen va emetre un comunicat titllant de mentiders els conductors de l’espai radiofònic –Juliana Canet, Roger Carandell i Marta Montaner– per haver difós que el seu recent divorci era conseqüència d’una infidelitat. L’escàndol ha estat immens: es va pronunciar el Col·legi de Periodistes, l’endemà es va suspendre l’emissió –encara que només per una jornada– i, fins i tot, un diputat de Junts va anunciar que es queixaria a la comissió de control de la CCMA. Sorprenen tants escarafalls de puritanisme tenint en compte el format del programa, que es tracta d’un compendi de xafarderies de famosos destinades bàsicament a un públic jove i no pas d’un informatiu amb aspiracions als premis Pulitzer o Ramon Barnils. Sorprenen encara més si observem que els mitjans de comunicació que rebem, en general, van plens de continguts infinitament més passats de voltes sense que ningú obri boca. Això sí, en un altre idioma que no és l’autòcton. Fa una dotzena d’anys que vaig publicar un llibre titulat Ministeri d’Incultura, en el qual defensava que era necessari que apareguessin en català productes d’aquesta mena, no pas perquè ens hagin d’agradar especialment, ni perquè hi trobem unes virtuts destacables, sinó perquè seria senyal de normalització o, més ben dit, de normalitat. Amb el temps, s’han emprès iniciatives, com ara el diari digital En Blau i el Que no surti d’aquí, que ara comentem, que han omplert, parcialment i insuficient, el buit. Poc que anirem bé si ens pensem que la cultura catalana només pot ser un espai per a finolis, avorrits i pedants. Precisament el que ens cal, com a cultura obligada a patir mancances, és que hi hagi més programes com aquests, que surtin d’aquí.