Tarambana

Tot­hom coneix algú a qui apli­car aquest apel·latiu. Per a un empre­sari o per a un cap, tenir-ne un en l’equip és un mal­de­cap, perquè ni surt la feina ni deixa que els altres la facin; és l’abso­luta manca de fia­bi­li­tat, mol­tes excu­ses per a res. Els tre­ba­lla­dors que tenen un cap d’aquesta tipo­lo­gia tenen mala peça al teler, perquè, amb bones parau­les i pro­me­ses incom­pler­tes, sovint han de ser ells qui aca­bin tra­ient les cas­ta­nyes del foc en espera que se’n puguin des­lliu­rar d’una vegada. I, en l’àmbit comer­cial, un inter­lo­cu­tor d’aquests posa en risc qual­se­vol nego­ci­ació, perquè no és de fiar, ni en allò que es pacta ni en l’apli­cació dels acords. Per bé que, en l’entorn empre­sa­rial, és més aviat una espècie poc habi­tual en posi­ci­ons de lide­ratge –se’ls car­re­guen abans no es car­re­guin la mateixa orga­nit­zació–, és la més abun­dant en el món de la política. I d’aquí plora la cri­a­tura!

El PIB català –i no és cap efecte de la “paci­fi­cació” soci­a­lista– ha aug­men­tat molt més que l’euro­peu en el ter­cer tri­mes­tre d’aquest any. El motor fun­ci­ona, mal­grat l’infra­fi­nançament crònic, les difi­cul­tats per moure’s dels ciu­ta­dans i els cos­tos de viure en aquest país. Els empre­sa­ris poca cosa més hi poden fer, perquè no depèn d’ells, però segur que les seves empre­ses no van amb una sabata i una espar­de­nya; altra­ment, no se’n sor­ti­rien.

Un altre tret carac­terístic d’aquests baliga-bala­gues és que van fent la seva; com gates mau­les, enga­li­pen el per­so­nal –per exem­ple, espa­nyo­lit­zant el país– men­tre ningú no es queixi i no els faci rec­ti­fi­car. Però hi ha espe­rança. L’endor­mis­ca­ment de la gent no serà etern i el bon fun­ci­o­na­ment de l’eco­no­mia només pot fre­nar tem­po­ral­ment un males­tar encara somort. Tot i la pro­pa­ganda que fan els taram­ba­nes, arri­bar a port amb una mot­xi­lla tan pesant és difícil.