Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

En Pitu, el pastor

A la vall d’Aro trobo de tant en tant un pas­tor que mena un ramat de bens. A vega­des coin­ci­dim en una car­re­tera secundària i ens salu­dem men­tre jo, amb el cotxe atu­rat, veig pas­sar el ramat a frec de la porta i el gos que salta mar­ges i corre per tal d’orde­nar la tropa. També me l’he tro­bat pels camins del bosc, quan torna cap als cor­rals que té llo­gats en una masia.

És un home molt àgil de cames i de cer­vell, que en altres temps fou “empre­sari de pas­tors”, en el sen­tit que en tenia tres o qua­tre, cada un dels quals tenia cura d’un ramat. Explica que ho va dei­xar perquè tenia pro­ble­mes de segu­re­tat social, i que un pas­tor et parli de segu­re­tat social quan el tòpic és que es dedi­qui a tocar el fla­biol fa una mica estrany. Decidí doncs, de con­ver­tir-se ell mateix en pas­tor i fora cabòries. Jo em quedo mera­ve­llat con­tem­plant com prac­tica el seu ofici, però ell diu que no n’hi ha per tant, que “jo no en sé tant com un bon pas­tor, però mireu, ja ens ente­nem” (es refe­reix a ell i els bens). Uti­litza tres eines de comu­ni­cació: el dit, la veu i el xiu­let. El dit índex d’aquest pas­tor és una font increïble d’ins­truc­ci­ons per al gos, el qual n’inter­preta el més petit movi­ment; a distància, el gos veu que el dit s’alça, o dibuixa un cer­cle o fa qual­se­vol signe, i imme­di­a­ta­ment surt com un llamp a fer el que se li ha orde­nat.

Els xiu­lets van adreçats als bens i són sem­pre molt suaus. Com la veu. El pas­tor parla en un to de veu abso­lu­ta­ment nor­mal, mai no crida. Una vegada, a punt de tra­ves­sar la car­re­tera, i després de mirar si s’acos­tava algun cotxe, el pas­tor va dir als bens: “Tran­quils, ara no hi ha pressa”. I al gos­set nou, que ara està ense­nyat –i ja us diré per què–, li fa saber: “Què t’he dit? On és la vorera?”

A vega­des, men­tre el ramat fa camí, neix un anyell, i el pas­tor se’l fica al sarró. Un dia, prop de casa, quan el ramat hagué pas­sat va aparèixer a terra un anyell tot just nas­cut i l’ove­lla mare havia seguit, real­ment “com un be”, jun­ta­ment amb el ramat.

El pas­tor té un gos nou, perquè en poc temps se li n’han mort tres. El pri­mer, enve­ri­nat. Se’l trobà recar­go­lant-se, de cop i volta, segu­ra­ment perquè havia men­jat algun tòxic pre­pa­rat per a d’altres bèsties. El segon morí atro­pe­llat per un cotxe. La mort del ter­cer gos, no fa gaire, fou ter­ri­ble: el van des­tros­sar els gos­sos sal­vat­ges que s’han ins­tal·lat en un abo­ca­dor d’escom­bra­ries de més amunt. El deixà fer­mat –ben poca estona–, perquè el pas­tor és un home molt res­pectuós amb les pro­pi­e­tats i tenia por que no es fiqués en uns camps de la masia on guarda el ramat; en tor­nar era un munt de carn ensan­go­nada. Li cal un gos, sense el qual cada be va pel seu compte i el ramat és ingo­ver­na­ble. “Jo sol no puc, i com que no tenia gos, l’altre dia vaig haver de cri­dar la dona”…

El gos­set nou, inquiet i eixe­rit, aprèn l’ofici. Encara no sap com actuar quan s’acosta una per­sona; a vega­des planta cara i a vega­des s’amaga entre les cames del pas­tor. Però el pas­tor, tot i reconèixer que encara no tre­ba­lla prou bé, està força espe­rançat perquè és un gos­set que es veu que “hi té molta afició”.

El pas­tor alça el dit que governa el seu món i, amb un adéu-siau, nosal­tres ens en tor­nem al nos­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia