El factor humà
Petites figures, gran parella
La Fira de Santa Llúcia no serà mai més la mateixa. A partir de l’any vinent, a la parada amb els números 5 i 6 ja no hi haurà les miniatures de la Maria Carme Ferrer i en Josep Mayoral. Aquest negoci, únic entre tots els altres de la fira de Nadal, viu avui l’últim dia; els titulars del lloc pleguen veles, guarden motllos, fang, pintures i pinzells i es jubilen. “L’any vinent ens dedicarem a anar per les fires i jo aniré a les parades, agafaré una figureta i picaré mentre li preguntaré al venedor si és de fang. Dolça venjança!”, explica en Josep sorneguer teatralitzant les manasses i les males maneres que tenen certs clients que es creuen amb el dret de poder-ho tocar tot.
Per sort, de clients, la Carme i en Josep, no només n’han tingut molts sinó que també de molt bons. Aquest any ho han constatat amb la desfilada incessant de gent que ha anat a la parada per deixar-hi caure una llàgrima i un lament perquè, efectivament, la Fira de Santa Llúcia del 2025 ja no serà la mateixa sense unes figuretes i una família que hi han estat ininterrompudament des del 1940. Acabada la guerra, l’avi de la Carme va encarregar uns motllos a l’escultor Daniel i des d’aleshores han estat 84 anys de crear i vendre figures del pessebre.
Els clients han plorat i també hi han comprat. I tan emotiu ha estat el comiat, tant hi han volgut anar a dir adeu els clients, que la Carme i en Josep ho tenien pràcticament tot venut dilluns passat. L’endemà, dimarts, l’única figureta de Nen Jesús que els quedava i el grapat de petits pastors, miniatures de tres centímetres, ja havien volat. Tot venut, sis dies abans de la fi oficial de la fira; triomfal entrada a la jubilació.
Tot té un final, però també un principi, i ja fa molts anys que la Carme va heretar aquest lloc a la fira del seu pare, Pepito del Gas, que la resta de comerciants de Santa Llúcia coneixien per aquest sobrenom pel fet que alternava la seva ocupació de venedor de figures de pessebre amb un lloc a la companyia gasista. La Carme i en Josep, que es va incorporar al negoci familiar als anys setanta, poc abans de casar-se amb la filla del Pepito, s’hi han dedicat amb afany, però també han hagut de compaginar les figuretes amb la venda d’assegurances, ella, i amb l’ofici d’arts gràfiques, ell. “Santa Llúcia és un extra que dona vida, però no dona per viure”, diu la Carme.
Per això, durant la fira cal esprémer el temps i no parar ni per dinar. “Al migdia venen els que s’escapen un moment de la feina i aleshores nosaltres mengem aquí, a peu de parada, esperant la clientela”, explica en Josep. La intendència és cosa de la Carme i no s’hi posa per poc. “Aquests dies he fet mandonguilles, carn amb suc... Tot dins el termos i ben calent”, diu orgullosa la cuinera.
Un cop acabi avui el desmuntatge de la parada, a aquesta parella, el que l’espera demà és estrenar oficialment la jubilació mandrejant llargament al llit i, quan els vagui, una llarga dutxa d’aigua calenta per fer fora del cos el fred de tants dies seguits a peu de fira. Després vindrà la normalització dels àpats i tornar a dinar asseguts a taula. Serà moment de fer balanç i començar a enyorar la fira sense ser conscients que serà Santa Llúcia la que els trobarà a faltar a ells. Jesús quasi ja serà nat i, des dels molts pessebres on s’estigui, els mirarà un moment i d’enyor també arrencarà a plorar.