Mandarines de Nadal

Si no hagués tingut germans petits, m’hauria perdut les mandarines. Això que també els dec, i la prolongació de la joia quan se suposava que havia arribat l’hora de la serietat. Els berenars de la mainada, a la meva època, eren d’una anarquia descomunal. Podies arribar d’escola i atipar-te de pa amb Nocilla, de galetes untades amb mantega i melmelada igual que a les excursions del cau, o posar la paella al foc i preparar-te una truita de patates, com se’m va acudir un dia que es veu que tenia molta gana. La fruita no comptava: només formava part de la decoració de la taula. Excepte per Nadal, quan ens tocava fer de mags de pacotilla animant els petits a portar al tió un parell de mandarines, un grapat de galetes i un got de llet perquè al cap d’una estona comprovessin que només en quedaven les peles i les engrunes. El meu germà gran era l’encarregat de la llet, que jo detestava. Però les mandarines eren cosa meva. M’asseia en un graó d’escala, n’esbardellava la pell d’una queixalada que deixava un regust agre, i per aquella ferida la pelava amb els dits fins que la corona em brillava tota a la mà, transparent i nerviüda. Llavors, hi ficava el polze a dins per treure’n el peduncle, i me la menjava com un deure, un ritual. Eren dolces i rebentaven sucoses entre les dents, no com la majoria que compro avui al mercat, amb la polpa eixarreïda, amb més pinyol que ànima. Quan venien els petits a aixecar la manta, trobaven un got buit i un parell de peles seques, i els brillaven els ulls amb la mateixa llum prodigiosa que hi havia dins la monja de mandarina que jo encara tenia a la boca.