Posar cera, polir cera

He de confessar un plaer culpable, no calòric i asexual: m’he empassat sis temporades de Cobra Kai, una sèrie americana de karate que acaba passant a Barcelona. Si compto el temps total invertit —unes 27 hores— en resulta un èxit a escala familiar per dos motius: Un, hem aconseguit que un parell d’adults funcionals i un nen funcionalíssim estiguin asseguts al mateix sofà mitja horeta cada vespre. I dos, que d’aquest oci comunitari en sorgeixi un espai de reflexió domèstica al voltant de temes com els rols de la violència, l’èxit i el fracàs d’una acció concreta o de tota una vida, l’immobilisme moral i la redempció, o les redefinicions dels conceptes de feblesa i fortalesa. Tot a partir d’un producte objectivament planer, ideal per a les ments tendres. Una sèrie que, si no arriba a ser per les batusses constants, el sexisme parodiat i el patetisme sostingut podríem dir que és un producte cultural de factura blanca.

Parlem d’una continuació moderna de la saga The Karate Kid que va començar amb la pel·lícula homònima l’any 1984. La trama se situa molts anys després d’aquells esdeveniments i ens presenta una reversió de rols entre Johnny Lawrence (el dolent però guapo) i Daniel Larusso (el bo, però esquifit). Així, l’abusananos d’institut és ara un adult amb la vida mal girbada i l’altre s’ha convertit en un empresari d’èxit. El que era dolent (però guapo) ara és un boomer que no en fa ni una de dreta fins que decideix tornar a obrir el seu antic dojo, Cobra Kai. El seu lema: “Pegar primer, pegar fort, sense pietat”. És l’antiheroi que t’agrada, potser perquè t’hi assembles una mica: aneu vestits igual –texans, samarreta de Metallica–, poseu la mateixa música –la de la samarreta–, i el temps us ha tractat així de bé. Malgrat la seva actitud penosa (no sap tractar els joves, ni les dones, no entén el món d’avui perquè viu ancorat en els valors dels vuitanta), Johnny entén l’ensenyament del karate com una manera de redimir-se i de guiar una nova generació de joves. Així, el fil conductor és la rivalitat entre dos personatges que revifa a través dels seus alumnes: un, amb el seu dojo agressiu, i l’altre, que intenta transmetre les lliçons del seu sensei Miyagi, tot mantenint la filosofia del “karate per la pau” i l’equilibri. Posar cera, polir cera.

I doncs? Per què un producte així ha tingut tanta acceptació? El primer que se m’acut és per l’efecte nostàlgia. Pel pont amb el passat que ens diu que no estem obsolets del tot. Ens ho diu a través de l’estètica i del llenguatge, a través d’aquest sentiment de pèrdua i de dolor pel pas del temps convertit en la vindicació de la nostra història. L’èxit rau a ressuscitar els referents de la cultura pop dels anys vuitanta, en aquest cas i en el de Stranger Things, per exemple, que serveixen per connectar emocionalment amb el públic adult i es presenten com a novetat llaminera al públic jove. Però, desenganyem-nos, la connexió de productes així amb les noves generacions no té a veure només amb l’estètica, sinó amb la repetició de les constants que van fer que la pel·lícula tingués èxit en la seva època i en aquesta: una història de superació personal a través dels punys. Estovar qui et fa la vida impossible. Quedar-se amb la noia o el noi, un trofeu. Guanyar el combat, un altre trofeu.

El producte ‘Cobra Kai’, finalment, no deixa de ser una interpretació de l’arquetip narratiu del mestre i el deixeble, un element central en narratologia que explora temes universals com el creixement personal, la transmissió de coneixements i el xoc generacional. Aquesta dinàmica subratlla com els mentors sovint esdevenen figures clau en moments de transformació, mentre els deixebles han de superar els límits del llegat dels seus mestres (pares que has d’aprendre a matar). Cobra Kai s’inscriu en una tradició que inclou relacions icòniques com la de Merlí i el rei Artur en les llegendes artúriques, Obi-Wan Kenobi i Luke Skywalker a Star Wars, Morfeu i Neo a The Matrix, o Virgili i Dante a La Divina Comèdia. Filant prim, en trobaríem molts més, perquè aquests binomis tenen la virtut de poder ser revisitats des de diferents moments de les nostres vides. Al cap i a la fi, tots hem tingut senseis –els recordarem sempre amb devoció i enyorança–. Tots hem tingut els nostres mestres, i, si la cosa va bé, tots tindrem els nostres deixebles. I al seu costat creixerem: no sé qui deia que ensenyar és aprendre dues vegades.