Com estàs?

Quan em pregunten com estic, ja no sé què contestar. Hi ha dies que diria “Malament”, però freno. Així que el “malament” pren la forma del meu eufemisme preferit: “Anar tirant”. Altres dies penso “Contenta, però no ho diguis, no fos cas que ho espatllés”. I la major part de vegades, com tothom, responc “Bé”, cosa que és tant veritat com mentida.

Aturem-nos-hi: “Bé” és una expressió amb dues cares, la veritat emocional (podria estar millor, però tant se val) i la mentida pràctica (dic que estic bé per continuar funcionant en clau de cortesia social). Això crea una mena de contradicció performativa: per continuar operant en el món, has de sostenir una petita mentida. I llavors et converteixes en un mentider que no està bé precisament per aquesta mascarada.

Però he trobat una bona solució per no haver de mentir de cap de les maneres, una fórmula que serveix tant per sobreviure a la conversa com per esquivar el vertigen. Assageu-la amb mi: quan un conegut us pregunti com esteu, vosaltres li constareu automàticament “Bé, si no entrem en detalls”. I veureu com la complicitat ho cura tot i fa alguna cosa més interessant: estableix un pacte no escrit contra l’èpica de l’esgotament. Contra la competició de desgràcies privades que exploten amb una simple pregunta cordial. Contra la mala educació emocional. Contra la immaduresa d’haver-se carregat tots els filtres. Contra l’enaltiment d’una espontaneïtat que a vegades incomoda l’interlocutor. Perquè la pregunta no responia a un interès franc. Perquè la pregunta era només una fórmula d’extensió d’una salutació. La cua de l’estel: Hola-com-estàs.

A banda d’aquest desajust curiós entre pregunta i resposta, m’agradaria centrar-me en una resposta que he detectat que es repeteix sospitosament. Quan pregunto per l’estat de coses al conegut en qüestió, cada vegada més em trobo amb gent que contesta variants del “Vaig de cul”. I ho assumeixes com a normal, i encara més: ho assumeixes com una virtut. Perquè vivim en un temps en què expressar el cansament no és una queixa, sinó una carta de presentació. L’esgotament és una forma d’estatus. Com més fas, més ets. Com menys descanses, més sembles implicat en la lluita d’una vida que ens arrabassa a tots. Som la generació que valora més el rendiment que el ritme. Com si l’única manera de justificar l’existència fos demostrant que t’estàs descomponent activament. Com estàs? “Mort. Avui m’he aixecat a les 5 del matí i ja no he pogut dormir més. M’he posat a contestar correus i així estic, fet un nyap.” Com estàs? “Amb la menopausa. T’explico tot el que passa quan caduquen els ovaris?” I t’ho expliquen. És lògic que si tu preguntes, noia, t’exposes que et contestin.

Potser per això em commou tant el pensament de Pascal: “Tota la infelicitat dels homes prové d’una sola cosa: no saber estar quiets en una habitació.” Què passaria si, en lloc de celebrar la hiperactivitat, reivindiquéssim el dret a la quietud? El descans no com a premi, sinó com a manera de viure el temps. La pausa no com a absència, sinó com a lloc des d’on passa alguna cosa essencial. Així, quan ens preguntessin “Com estàs” potser podríem contestar amb propietat i no espolsar-nos la responsabilitat en la resposta. Parentesiar-se per habitar el temps, no per evitar-lo.

No és fàcil. Quan no fas, sents que deixes de comptar. Dir “Preferiria no fer-ho” pot semblar un gest menor, però amaga una radicalitat que sovint només es permet qui té l’espai –o el privilegi primermundista, d’acord– per sostenir-la. L’altre dia, per exemple, vaig declinar una trobada. No perquè no pogués, sinó perquè no tenia l’esma per ser-hi de veritat. Vaig escriure un correu breu, vaig tancar l’ordinador. Vaig quedar-me molta estona observant la lavanda que em va regalar pel dia de la mare. En silenci, sense justificacions. Ja ho tenen, això, les plantes: cal doncs empeltar-s’hi. Cal que ens plantifiquem.

Plantificar-se és un acte de resistència íntima, que diria Esquirol, és mirar les hores amb una altra mesura. Tornar a pensar que el temps no només és un recurs per omplir. Proposo desfer-nos del relat que diu que només valem si no parem, si no competim per veure qui està més cansat. Que la intimitat radical sigui un lloc habitable. Una cambra on tornar i repensar-nos a part de la intempèrie. I que aquest “Com estàs” que ens pregunten no sigui només una fórmula social. Que puguem, algun dia, contestar-lo francament sense por de pixar fora de test.