Menys perfecció

Inici d’any és sinònim de bons propòsits. Només cal fer una ullada a les xar­xes per veure que la llista de pos­si­bi­li­tats aug­menta expo­nen­ci­al­ment any rere any. Menja de forma salu­da­ble, apunta’t al gimnàs, tin­gues les arru­gues a rat­lla, fes exer­cici de força, lle­geix més i, si pot ser, en veu alta, con­ci­lia millor, sigues la mare o el pare modèlic, ordena la casa per endreçar la ment, con­ver­teix-te en la versió més pro­duc­tiva... Expli­cava fa poc la filòsofa Sira Abe­noza en una entre­vista al Més 3/24 arran de la publi­cació del seu assaig No con­sen­tiràs pen­sa­ments impurs (Frag­menta Edi­to­rial) que l’obsessió per la puresa i la per­fecció que, en l’ori­gen, es bus­cava en la dimensió moral, s’ha tras­lla­dat ara a l’esfera de l’estètica i a tots els àmbits de les nos­tres vides. “Això ens ha fet neuròtics i infeliços perquè la per­fecció és impos­si­ble d’asso­lir” i “en aquesta car­rera, que sem­pre per­dem, neces­si­tem tro­bar els que encara ho són menys que nosal­tres”. Això fa que bus­quem col·lec­tius per tit­llar-los de repug­nants, resu­mia Abe­noza. L’ideal de per­fecció inac­ces­si­ble que ens bom­bar­deja a totes hores, pro­fun­da­ment indi­vi­du­a­lista, sobre­car­rega la mot­xi­lla prou plena que arros­se­guem i altera la mirada sobre l’altre. I gai­rebé com un prec, el propòsit del 2025 seria: menys per­fecció, sis­plau!