Acumular derrotes en el CV

El cur­ri­cu­lum vitae ja no és el que era. I ho cele­brem. En un CV has de ser esquemàtic i resu­mir la teva vida acadèmica o labo­ral, i si et queda espai hi pots afe­gir algun aspecte per­so­nal o lúdic, que pot aju­dar a tren­car el gel en una entre­vista (“ah, vostè també toca el violí?”), a mos­trar afi­ni­tats (“jo també adoro l’escrip­tora Car­son McCu­llers”) o a crear com­pli­ci­tats (“a mi també m’agrada jugar a ten­nis”).

Avui és tre­men­da­ment fàcil enga­nyar, però també resulta poc com­pli­cat des­mun­tar la men­tida. Algú pot posar dades fal­ses en el seu CV i podrien pas­sar per autènti­ques, però és sim­ple detec­tar inco­herències, bus­car referències, con­tras­tar dades. Hi ha per­so­nes que inflen com el ninot de Mic­he­lin el seu CV. Hi afe­gei­xen para­fernàlia, cur­sos inven­tats, idi­o­mes inver­sem­blants, des­tre­ses màgiques. Hi inclo­uen habi­li­tats que no tenen, for­mació que no han cur­sat, eines que des­co­nei­xen, cur­sos que no han fet. Fins i tot hi posen dades inven­ta­des, llocs que no exis­tei­xen on diuen que han tre­ba­llat. En alguns indrets ja dema­nen CV sense foto ni iden­ti­fi­ca­ci­ons per­so­nals per garan­tir la igual­tat d’opor­tu­ni­tats i evi­tar biai­xos de cap tipus. He vist gent dir que ha aca­bat car­re­res i doc­to­rats que jo sé del cert que no han fina­lit­zat. I posar que par­len idi­o­mes que només han prac­ti­cat deu minuts. Natu­ral­ment, la seva cre­di­bi­li­tat queda tocada i enfon­sada, però ells con­ti­nuen impu­ne­ment pen­sant que no passa res per haver posat que han aca­bat uns estu­dis que encara estan cur­sant, arros­se­gant o ajor­nant. També he vist currículums sor­pre­nents en què la gent afe­geix un apar­tat que es diu “fra­cas­sos”. Ho posen en anglès, sovint, fai­lu­res. És una secció molt més esti­mu­lant, rea­lista i espe­rançada, perquè en l’hones­te­dat del fracàs hi ha espe­rit rea­lista (“no me n’he sor­tit”), però també ànim de superació (“ho deixo escrit perquè consti que hi ha esforç, per­se­ve­rança i accep­tació del límit”). A mi m’agra­den, els fra­cas­sos accep­tats. Els veig com a part del camí. Són feri­des que pot­ser no són cons­truc­ti­ves, que sim­ple­ment han fet mal, però aquesta erosió ha exis­tit. No tota der­rota és una festa. Però fer veure que aques­tes equi­vo­ca­ci­ons no hi són, o dis­si­mu­lar-les, no enfor­teix cap tra­jectòria. Jo pre­fe­reixo tenir a prop per­so­nes que hagin somiat un pro­jecte que no va reei­xir, però que ara en tenen un altre. Gent que accepta que va començar un doc­to­rat i que no el va aca­bar. Per­so­nes que saben que no par­len anglès, i ho reco­nei­xen. Indi­vi­dus que han pas­sat per diver­ses fei­nes, perquè no aca­ba­ven d’encai­xar en cap. Gent amb vida vis­cuda, no només amb vides adap­ta­des a sis­te­mes que no els agra­da­ven però que “ana­ven tirant”.

L’auto­bombo dels con­vençuts, dels per­fec­tes, dels con­fi­ats, dels pre­pa­rats, m’astora i em fa una mica de pena. Reco­nec que em surt un punt de con­des­cendència davant del postu­reig dels apa­rent­ment excel­sos i tri­om­fa­dors ara i sem­pre. Soc una dona de fe. Però a ells no me’ls crec. La IA ens per­met fer de tot, simu­lar que som d’una manera física que no som, que par­lem un idi­oma que no par­lem. Però no inte­gra bé el fracàs real. Haver inten­tat tirar enda­vant un negoci, i que no hagi fun­ci­o­nat, aporta valor a la vida labo­ral d’una per­sona. Sap que hi ha pro­jec­tes que s’enca­llen, idees que no fun­ci­o­nen, nego­cis que s’esllan­guei­xen per molts motius, no només per la inca­pa­ci­tat o incom­petència pròpia. El con­text importa. Els com­panys de viatge, també. Hi ha pro­jec­tes que no sur­ten. Idees que són irre­a­lit­za­bles. Deci­si­ons que no han estat bones. Com­panys de feina tòxics. Caps i diri­gents inep­tes. I són part, sovint, dels fra­cas­sos d’una empresa, d’una asso­ci­ació, d’un pro­jecte. Vale­rio Rocco, direc­tor del Círculo de Bellas Artes a Madrid, és un dels cer­vells del pro­jecte euro­peu Fai­lure, sobre el fracàs, en què es reco­neix que fra­cas­sar, des que va ini­ciar la civi­lit­zació, és font de por i ver­go­nya. Rocco asse­nyala que alguns filòsofs, no obs­tant això, opi­nen el con­trari: és expe­ri­men­tar un fiasco i la frus­tració inhe­rent que com­porta el que ens con­ver­teix en humans. I la intel·ligència humana es quan­ti­fica amb la capa­ci­tat per cor­re­gir els errors. Acu­mu­lar fra­cas­sos és humà, sa, creïble. Ho saben els estu­di­ants, també. Ara ja dema­nen a la intel·ligència arti­fi­cial que els faci un informe, o un assaig, però “amb algun error”. Perquè només així serà ver­sem­blant. Errare huma­num est.