Soma

Aldous Huxley, en la seva obra més coneguda, Un món feliç (1932), ja avisava de l’existència d’una societat –es deia Utopia però és la nostra, la d’ara mateix– on la somatització era la clau. Tractava d’un futur en què la tecnologia i la manipulació han portat a la proliferació d’individus sense sentit crític, hipermedicats, a qui se’ls fa prioritzar la conformitat, la felicitat superficial i l’absència de sofriment. Les emocions fondes, les relacions autèntiques i les experiències humanes són, en l’escenari que inventa Huxley, suprimides per mitjà de psicofàrmacs, entreteniment i altres formes de control social. Voilà! Persones dòcils i obedients que no toquen ni quarts ni hores, inhibides a nivell emocional, un zero a l’esquerra. El de Huxley és un món en què la salut mental es gestiona a través de drogues com el soma (cosí germà dels antidepressius, els ansiolítics i derivats) que ofereix un plaer immediat –una maniobra d’escapisme que evita el cara a cara amb la veritat i amb les causes subjacents als problemes reals–. Pedaços que només creen addicció i efectes secundaris devastadors en els cervellets humans i que, en el fons, no ataquen l’arrel del conflicte. El soma fa que la pressió social i tecnològica portin a la deshumanització i a una felicitat adulterada i autoimposada que anul·la la voluntat, les idees i la memòria. Al més mínim indici de flaquesa, una dosi de soma i tot torna a aquell estat d’alegria artificial. Un culte immens a la ignorància, que és com ens volen els de dalt: callats i sense respirar. Els esclaus acaben estimant la servitud. La dictadura perfecta.