A rajaploma

L’expressió a rajaploma, a banda de ser un tuti d’un dia de novembre al Paraulògic, és una manera d’escriure que em va com un guant. Escriure sense pensar massa, tal com raja, des de l’automatisme (l’ofici ja es pressuposa, si no, no t’hi posis, creu-me, que les llibreries tenen superàvit de merda publicada), amb la finalitat d’incentivar el desordre, com els bons artistes o les persones sense filtres ni diplomàcia. La ploma –o les tecles– ragen com quan et surt aigua salada dels ulls sense previ avís, o com quan et prens la pastilla de la nit sense ser-ne conscient i després penses, “me l’he presa?” Escriure a rajaploma defineix una manera de fer fluïda, directa i contundent, sense desviacions ni embelliments innecessaris. Abordar temes complexos amb una simplicitat desarmant, i el gran objectiu de transmetre una veritat clara i immediata. Així, l’expressió en qüestió representa una tècnica que es caga en la retòrica elaborada, però també una actitud en pro de l’autenticitat i la comunicació efectiva amb el lector. L’exemple equivalent en la pintura és el mètode paranoicocrític de Salvador Dalí: una tècnica surrealista que involucra il·lusions òptiques i imatges múltiples, invocant un estat paranoic, és a dir, una manipulació o control del jo per part d’un altre. El resultat sempre és una desconstrucció del concepte psicològic d’identitat, de manera que la subjectivitat es converteix en el punt central de l’obra d’art. Escriure a rajaploma et permet ser la mestressa de l’al·lucinació, el deliri, el somni i el caos. Transgredir per alliberar-te de tot el que et constreny.