La ‘skincare’, el regal estrella

Una criatura d’onze anys explica als companys de l’aula que els Reis li han portat una skincare. El més curiós, sota el meu parer, és que sembla que bastants nens, i sobretot moltes nenes, entenen a la primera en què consisteix el regal. Admeto que quan he sentit la paraula no tenia ni la més remota idea de quin tipus de present havia rebut la nena i m’he limitat a pregar perquè almenys fos apropiat per a l’edat. Després, però, la memòria s’ha revelat per fer-me saber que no està tan oxidada com de vegades crec i he tingut sospites que l’anglicisme tenia relació amb un fet constatable que una esteticista m’havia explicat mesos enrere: no només la cura de la pell està molt estesa entre els adolescents, sinó que cada cop s’està avançant més l’edat en què es fan servir cosmètics i cremes variades, fins al punt que gairebé coincideixen en el temps les joguines i les cremes. Però la qüestió no és pas aquesta. O no és tan simple com això. El tema és que el que realment va a més, segons aquella dona que si d’una cosa sap és de neteges facials, és l’hàbit de convertir aquesta pràctica, la de la cura de la pell, en una rutina obsessiva. Intento traslladar-me als anys en què els de la meva generació teníem l’edat marcada per aquelles erupcions cutànies i és cert que qui més qui menys ja vam acudir a la farmàcia, o al dermatòleg, per mitigar aquell despertar. Però és que ara, buscant informació sobre les skincares, he descobert pàgines que detallen com tenir cura del cutis en deu senzills passos. No dos, ni tres. Deu! Calculo que si vols seguir-los tots, pas a pas, potser necessites dedicar una hora a la neteja facial. A banda que no conec ni una sola obsessió que sigui òptima, em pregunto com afectarà la salut mental de tota aquesta generació quan, aferrats a aquests hàbits, creixin i no tinguin temps ni per rascar-se.