Entre la passió i l’estigma

Amb molta raó, l’editora Laia Regincós (Ela Geminada), artífex de la col·lecció Idil·lis de literatura eròtica en català –gràcies, Laia, a casa nostra encara s’escrivien cogombres i de coves de mel–, expressava la seva perplexitat davant el tabú latent en ple segle XXI a l’hora de llegir erotisme, pornografia i derivats. La literatura eròtica, un gènere sovint marginat, defenestrat, bandejat, considerat de baixa qualitat o directament censurat i prohibit, ha estat objecte de controvèrsies al llarg de la muntanya russa que és la història. Moltes novel·les eròtiques han arribat a ser mal interpretades fins a uns límits d’histrionisme meritoris de diagnòstic mental. Escriptors i lectors del gènere han portat (i portem) estigmes de tots colors i se’ls ha titllat d’immorals, llardosos, malalts o del dimoni en persona. Entre la passió per l’ofici i l’estigma imposat, avancem a pas de tortuga. Però avancem.

Malgrat que actualment la literatura eròtica s’ha tornat més accessible i és acceptada per tots els participants del món, diguem-ne, cultural, és cert que perduren certes reserves davant de llibres com Delta de Venus (Anaïs Nin), Obres púbiques (Manuel de Pedrolo), Les relacions virtuoses (Marc Romera), 158 (Dani Alba) i Encén el llum (una servidora). Hi ha qui diu que sent incomoditat amb la lectura d’uns temes sexuals que considera inapropiats o ordinaris, una matèria que, segons els pobres infeliços, no s’hauria de tractar mai per escrit perquè forma part de la intimitat de cadascú. Incomoditat! Aquesta és justament la missió primera de l’art de qualitat: incomodar, remoure, fer reflexionar i permetre capgirar idees petrificades. Tot aquest cúmul d’arguments sense cap ni peus sempre respon a preceptes culturals, socials i religiosos que tradicionalment han associat la sexualitat amb la vergonya, el secret o el pecat, i que fa molts segles que dicten què és pertinent i què no.

La sexualitat continua sent un tabú en moltes (massa) cultures. La lectura eròtica defuig l’enfocament tradicional i avorrit d’altres gèneres previsibles. L’erotisme innova, experimenta, inventa llenguatge i crea mons possibles. Permet, a més, escodrinyar la pròpia sexualitat i conèixer-ne de noves. Caldria superar una vegada per totes aquest sac de collonades que hi ha qui arrossega com si fossin creus, i decidir-se a saltar a la piscina sense por: la literatura eròtica pot tenir tanta qualitat o més que qualsevol altre text. I a Catalunya se n’escriu de molt bona, sigui autòctona o traduïda al català actual. Recordar –del llatí “tornar a passar pel cor”– autors i autores que s’han deixat la pell i els subterfugis per escriure sobre un dels aspectes més naturals de l’espècie humana: el sexe entès com a llenguatge, com a via de comunicació entre individus.

Un altre dels tabús incrustats en l’erotisme escrit és la percepció (òbviament defectuosa) que el contingut sexual és vulgar o deshonest. Autocensura i por de ser jutjat avui dia? Quina llàstima, de debò, sembla que visquem al segle XV. Voldria apuntar que llegir eròtica és un acte d’imaginació excel·lent, d’exploració de la identitat sexual i de la heterogeneïtat que no necessàriament ha de caure en estereotips nocius, en violència, en grolleria o en irreverència. No som davant les merdoses ombres de Grey. Parlem d’una narrativa als antípodes d’aquesta gasòfia comercial, no parlem de porno per a padrines vestides de dol. La literatura eròtica actual –i això és bàsic– també serveix per donar la mà a les sexualitats dissidents o oprimides que tenen el mateix dret que la resta.

La conclusió d’aquesta meva primera Tribuna, que salta a la vista perquè es torna translúcida, és que el problema no recau en la literatura eròtica en si mateixa sinó en el ximplet de torn que identifica l’autor o l’autora amb els personatges que crea i que es fabrica al cap una pel·lícula sense guió. Com aquells dements que van atonyinant els actors que fan de dolent a la telesèrie d’havent dinat. En el cas literari, si l’escriptor és home, sol ser un màquina que passeja la seva opulent vida sexual pels morros de la plebs i genera una admiració infinita, mentre que si la creadora de temàtica picant porta nom de dona, per a certa gentussa és poc més que una meuca escalfabraguetes que només vol provocar el personal. La involució, un cop més, està servida a còpia de tòpics, prejudicis, purisme, precarietat mental, masclisme i culpabilitat cristiana.