Terenci Moix torna a Nonasp

Era el mes de desembre de l’any 1961 quan el llavors encara anomenat Ramon Moix Meseguer va rebre una carta al domicili familiar del barceloní carrer Ponent. Acabava de nàixer la seva última cosina, la més petita de tots els Meseguer, al poble de la família materna: Nonasp.

La seva visita a la vila en ple servei militar li va valdre per ser-li padrí a la criatura, perllongant la seva estada i mimetitzant-se unes quantes setmanes en la vida rural i en el paisatge humà nonaspí i obviant, per descomptat, qualsevol compromís amb la pàtria, que amb el seu carisma, arribat el moment, va saber saldar immediatament subornant el capità amb una garrafa de vi del poble.

Aquest ventall de vivències i d’altres esdevindrien, inconscientment, les últimes del jove Ramon a la vila de Nonasp, i potser per aquest motiu els seus parents, amics i coetanis les han guardat vives en la memòria, a vegades inexorable al pas del temps. D’aquestes precisament són de les que s’ha nodrit el documental Ese pueblo al cual no he regresado (2024), dirigit per Santiago Ràfales, i en el qual qui subscriu aquestes línies ha tingut el gust de participar.

L’estrena es va fer el 7 de desembre passat al cine municipal de Nonasp, amb un saló ple de gom a gom i amb la presència de familiars, amics i veïns. I també d’aquells que van compartir amb Ramon-Terenci (una dicotomia força present en el documental) les seves vivències a la vila i que, en un gest d’absoluta generositat, van prestar-se des del primer moment a participar en el projecte, aportant no solament la paraula, sinó també diversos objectes inèdits, com correspondència, fotografies de l’escriptor al poble, llibres dedicats i material audiovisual, entre altres coses.

Però no només les veus en tercera persona han estat testimoni de la petjada de Terenci a Nonasp, ja que, especialment en el primer volum de les seves memòries El peso de la paja. El cine de los sábados (1990), ell mateix va relatar el record d’aquells estius d’infantesa durant la postguerra, marcats pel descobriment d’un espai radicalment oposat al seu, però també per la divisió infranquejable entre gèneres i els condicionaments morals propis del nacionalcatolicisme.

Uns records que tenen la seva fi el 1961 i que, quan Terenci Moix ja havia estat catapultat a la fama, deixant de ser l’enfant terrible de la literatura catalana i havent estat guardonat amb el premi Planeta, va voler recuperar en el seu llibre de memòries, encetant el capítol amb una frase que ha esdevingut clau en el documental: “Ese pueblo al cual no he regresado. ¿Regresaré algun día, y al reencontrarme con antiguos fantasmas, seré capaz siquiera de evocarlos?”

No ho sabem ni tindrem mai aquesta resposta, però, per un moment, immersos en el documental, molts ho vam pensar: Terenci Moix ha tornat a Nonasp.