El caos al món

“Esta­ven ale­gres les plan­tes, els ocells, els insec­tes i la mai­nada. Però els homes –els homes drets i fets– no ces­sa­ven d’enga­nyar-se ni de tur­men­tar-se, d’enga­nyar i tur­men­tar els altres. Con­si­de­ra­ven que allò sagrat i impor­tant no era aque­lla mati­nada de pri­ma­vera ni aque­lla bellesa ter­re­nal con­ce­dida per a la feli­ci­tat dels éssers vius –aque­lla bellesa que pre­dis­po­sava a la pau, l’har­mo­nia i l’amor–, sinó el que ells havien inven­tat per domi­nar-se els uns als altres.” L’autor rus Leon Tols­toi, amb aquest frag­ment, al seu lli­bre Resu­recció, situa el gran parany de la natu­ra­lesa humana en el cen­tre del diagnòstic del que passa al món. El poder i l’ego com a dues cares de la moneda del domini a la nos­tra soci­e­tat, de temps antics fins a l’actu­a­li­tat. Mon­taigne la va encer­tar amb el paral·lelisme entre poder, gran o petit, i el com­por­ta­ment humà: “La mateixa raó que fa renyir amb un veí pro­voca una guerra entre prínceps.” Així és i des d’aquest paràmetre qual­se­vol anàlisi geo­política que no par­teixi de la con­dició per­so­nal dels lide­rat­ges pot ser errònia, i el caos del món té noms i cognoms.

Ara mateix la victòria de Trump ha con­fi­gu­rat un esce­nari on les extre­mes dre­tes crei­xen i el món ho mira accep­tant que aques­tes noves for­ces són vota­des per la població. L’ombra del fei­xisme i la into­lerància a Europa està con­duint a un reple­ga­ment en valors pri­ma­ris de per­ti­nença i de rebuig del dife­rent, també a casa nos­tra. I això no té res a veure amb la neces­si­tat de defen­sar més que mai la nos­tra cul­tura i història, la llen­gua i la capa­ci­tat d’una Europa fede­ral d’estats i naci­ons que s’obri a un pro­jecte sol­vent de gover­nança per l’antic con­ti­nent. La pro­vo­cació impe­ri­a­lista del líder nord-ame­ricà ha gene­rat unes reac­ci­ons de gran apo­de­ra­ment com les de la pre­si­denta de Mèxic i la líder dels verds cana­denca. Totes dues han fet ser­vir el sen­tit de l’humor de forma bri­llant, per tal de desac­ti­var a nivell glo­bal les pre­ten­si­ons de can­viar el nom del golf de Mèxic, o fer del Canadà un estat més dels Estats Units. Les pro­vo­ca­ci­ons de domini han estat res­pos­tes amb argu­ments de lògica i iro­nia, que han dei­xat el líder en un ridícul abso­lut. Aquest camí de gestió geo­política no hau­ria de ser entès com una anècdota, sinó que pro­ba­ble­ment és la clau secreta dels nous lide­rat­ges.

A Europa, la manca de pro­jecte polític fede­ral i el frac­ci­o­na­ment democràtic està posant en risc la super­vivència del model. La fra­gi­li­tat de l’eco­no­mia ale­ma­nya s’ha tras­lla­dat a la política, i a França, Macron, sens dubte un líder euro­peu com va ser Merkel, es va ren­dir de forma pre­ma­tura, no accep­tant ara la neces­si­tat de tro­bar ali­an­ces en l’esquerra que afa­vo­rei­xin un govern legi­ti­mat. El Regne Unit fa temps, a par­tir del Bre­xit, que viu en una liqui­di­tat política mirall d’un sis­tema deca­dent però que, sigui com sigui, aguanta per les colum­nes anti­gues de l’imperi. La guerra d’Ucraïna i les ali­an­ces entre Putin i el futur govern nord-ame­ricà no són favo­ra­bles, i la crisi a Veneçuela tam­poc acom­pa­nya al con­ti­nent lla­ti­no­a­me­ricà. Més enllà, el pre­si­dent del Canadà ha dimi­tit, la situ­ació de Corea del Sud està al límit i la crisi de l’Ori­ent Mitjà, amb la situ­ació a Gaza i a Israel, ha pola­rit­zat el món glo­bal.

Pri­mer van caure les dones líders. Elles matei­xes van dir que no podien més, que el poder no podia ser tan des­truc­tiu. Ara tocarà resis­tir i tenir capa­ci­tat per fer una gran peda­go­gia de la neces­si­tat de resur­recció del sis­tema democràtic. Cer­ta­ment el nos­tre moment mereix una anàlisi del que està en joc i de quins són els horit­zons desit­ja­bles per avançar cap a la bellesa, o dit d’una altra manera, per poder creure en un sen­tit col·lec­tiu de progrés. L’evo­cació a la natura de Tols­toi, com a experiència indi­vi­dual que ens inter­pel·la quan, amb silenci, podem tocar el que és essen­cial, ens ofe­reix una mirada rela­tiva sobre les bata­lles d’egos i de poders. I la crisi de voca­ci­ons polítiques tem­po­rals, que puguin acom­pa­nyar el poder des de noves pers­pec­ti­ves, no és un bon senyal. Ara veiem el que fins ara es tapava, les misèries del poder, la fra­gi­li­tat dels drets soci­als com l’habi­tatge, la vul­ne­ra­bi­li­tat de les cul­tu­res, i les llums i fos­cors dels líders polítics. Per molts esforços que la nos­tra civi­lit­zació ha fet en avançar en huma­nisme democràtic, i en una visió ètica del poder, el món actu­al­ment està en un moment de caos, que posa molt en qüestió el futur del poder i de la mateixa democràcia, espe­ci­al­ment a Europa. El diagnòstic, però, no ens hau­ria de con­duir a cap ren­dició. La paraula resur­recció és un estímul al com­promís i a les ali­an­ces entre diver­sos, per fer que sec­tors pri­vats i públics ens puguin ofe­rir un camí de futur més espe­rançador.