Autòpsia a la monarquia

L’anunci de la denúncia del rei emèrit contra el seu antic amic per la claredat amb què ha descrit la seva decepció amb relació a les conductes irregulars de l’antic monarca ha fet esclatar l’opinió pública. I amb això, els ventiladors mediàtics, la crítica monàrquica, la mirada petita en termes democràtics i la incredulitat davant un nou episodi de crisi institucional.

Sembla que encara es demana allò de la ceguera del poble davant el nu del monarca que, enganyat per un sastre espavilat, creia que estava vestit i no gosava acceptar la realitat per vanitat. Aquesta vanitat és el taló d’Aquil·les de la corona que vam heretar del franquisme, es prolonga amb un desgast agònic enmig de gestualitats que volen reforçar una inviolabilitat perduda de fa temps.

El panorama de la monarquia espanyola no pot ser més decrèpit: la cacera d’elefants, l’ostentació suïssa i àrab, els afers foscos amb dones i serveis secrets, la gestualitat d’un cap de turc dit Urdangarin a la presó, en condicions excepcionals, i l’actual parella reial fent una treatralització permanent d’un matrimoni esgotat. Les monarquies que encara persisteixen a Europa cerquen una dimensió molt discreta per evitar el que és inevitable al segle XXI: la seva supressió. Una visió democràtica profunda enmig d’una Europa que hauria de caminar cap a una autèntica federació d’estats requereix una mirada política i ciutadana que faciliti una autèntica superació de l’Antic Règim.

Més enllà que Revilla ha estat aquella veu simbòlica segurament sense més importància per ell, i que la reacció del rei emèrit ha tornat a revifar el descrèdit monàrquic, el que seria raonable és que algun dia, més aviat que tard, es permetés un debat a fons a l’Estat espanyol sobre el model constitucional monàrquic o republicà. El mateix que el referèndum a Catalunya, l’opció republicana per a l’Estat espanyol encara no ha entrat de manera seriosa en l’agenda política i possiblement aquest pas endavant és molt més rellevant del que ens creiem.

Perquè l’autèntic mur a una evolució democràtica espanyola ha estat i és la monarquia, que s’ha construït com el pilar entorn del qual giren totes les decisions polítiques que han legitimat la repressió política a Catalunya, des del discurs del rei vestit de militar. L’anacronisme de la institució no és innocent i significa que molts actors que podrien superar l’immobilisme es troben segrestats per una ombra allargada del “atado y bien atado”.

L’escenificació de les empreses més rellevants desfilant cap a Madrid, després de trucades d’alta volada que poc marge van donar va encetar una dècada de molt patiment per al teixit polític, social i econòmic de Catalunya. A poc a poc els espais empresarials, i especialment la PIMEC, han anat agafant veu pròpia, i encara que tímidament, denunciant la singularitat precària de Catalunya en termes d’infraestructures, finançament i dèficit fiscal. I el reflex del cost d’aquesta dimensió política és la radiografia del nostre estat de coses.

Les escenes quotidianes a Rodalies posen en relleu una dramàtica ineficiència en la visió descentralitzada de l’Estat i una especial voluntat de castigar el nostre territori i els seus ciutadans. La croada quotidiana de milers de persones que no poden viure al lloc on treballen i que ara són la moneda de canvi d’un intent polític de pacte de traspàs que està sent objecte de qüestionament per molts treballadors. La irracionalitat dels boicots i el cost per l’interès general i els drets individuals que està comportant aquest desgavell són rellevants. Les diverses institucions de control i dels drets del consumidor tenen palanques d’actuacions administratives que els permetrien modular un panorama de molt difícil gestió.

El mirall d’una monarquia agònica és l’estat de coses d’immobilitat a Catalunya. I per molt que l’aritmètica política hagi portat escenaris de pactes, hauríem de fer nostra la indignació de Revilla i assimilar que la ciutadania que ara es mobilitza pot significar una palanca per a l’independentisme creïble.