Tribuna
Ràdio Vilablareix: estimar-se en català
Catalunya és un país construït amb la magnificència de petites històries amb final feliç, un relat allunyat de la grandiloqüència imperial que se sustenta amb la senzillesa dels nostres mots, dit d’una altra manera, una nació edificada a través de la fe d’uns caminants que fan ruta contra l’opacitat de la boira: Catalunya segueix dempeus a pesar de tot i gràcies als ciutadans anònims que donen sempre a canvi de res. Per això, en temps de desànim per una falsa oportunitat perduda i de desengany per recuperar lluites superades, convé aquesta Ràdio Vilablareix on el català és la pedra filosofal del projecte, on naturalitza el simple fet d’existir, on la nostra parla és la via lògica per transmetre coneixement, on no es discuteix l’evidència que un país s’aguanta a través de la identitat rebuda per una llengua, on el projecte es multiplica gràcies a la visió a llarg termini d’en Dídac Romagós i els seus col·laboradors, on un poble fonèticament complex ha descentralitzat una ciutat amb nom de dona, on com sempre ha passat quan Catalunya ha funcionat, són els catalans qui van a davant de les institucions sense demanar permís ni perdó: la flama d’un país que és a les mans de la seva gent, sempre de la seva gent.
Ràdio Vilablareix ens reconcilia amb el que som, amb aquesta Catalunya menestral que vesteix grans projectes d’art i talent, aquesta nació capaç d’aixecar catedrals gòtiques amb les seves pròpies mans, aquesta gent capaç de fer trontollar un estat centenari amb urnes clandestines, aquesta comunitat capaç d’ignorar la fragilitat dels seus governants per tirar endavant amb els deutes de les herències rebudes, aquesta ciutadania ordenada en el treball i un punt anàrquica alhora de dur a terme projectes d’aparença utòpica, aquests versos d’Estellés assumint la veu d’un poble, aquests acords d’Antònia Font per a extraterrestres que s’abracen a zebres de nom Juliette, aquestes novel·les de Joan-Lluís Lluís navegant per terres de bàrbars, aquest cafè d’en Fonalleras a les portes de Roma, aquestes rèpliques d’Emma Vilarasau a un teatre amb nom de llibertat, o aquell petó de Puyol a la senyera després de marcar al Bernabéu per sentir-nos més que un país: Ràdio Vilablareix com epicentre d’un territori unit per la llengua de Ramon Llull, d’Ausiàs March, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda i Pompeu Fabra.
Així doncs, en temps de resistència política per unir allò que els nostres han desunit per interessos personals, de militància lingüística irrenunciable per mantenir els fonaments de la nostra identitat, convindria que la mentalitat expansiva de la ràdio del meu poble fos la pròpia d’aquesta Catalunya que està orgullosa de ser, de viure, dels seus errors i dels seus encerts, de les nits que es veu especialment guapa i dels matins que no voldria sortir al carrer, de les seves petites històries d’èxits, i també, per què no dir-ho?, d’aquells dies foscos on vam aprendre que separats som un olla de grills presa per l’egoisme de qui busca el benefici propi: saber llegir les clivelles de la pròpia història és la forma més segura de caminar amb pas ferm cap al demà.
En definitiva, Ràdio Vilablareix no deixa de ser un homenatge i un recordatori, un homenatge a tots els que han apostat pel català com a llengua vehicular del seu projecte per militància natural, per convenciment d’haver d’acomplir amb uns deures històrics, de ser fidel a l’objectiu de mostrar-nos al món des de la nostra singularitat, i també de recordatori a tots els organismes públics d’aquest país que estan una mica en pilotes quan una ràdio municipal ha de ser qui mostra un axioma evident: només ens creuran si nosaltres utilitzem el català com la via per comunicar-nos i existir. Per això vull acabar amb un petit gest d’orgull xovinista per la ràdio que ha fet del nostre poble un epicentre cultural a Catalunya, perquè aquest amor cap a allò local, cap a aquestes petites històries domèstiques que tenim al carrer del costat són les que ens permeten somiar en gran, ja que només serem universals si tenim els peus arrelats a casa, o sigui, si gaudim d’uns fonaments ferms com els que aporta Ràdio Vilablareix a Catalunya: escoltem música en català, fem entrevistes en català, discutim en català, i fem ràdio en català perquè ens estimem, ens discutim, i ens reconciliem en català, i d’aquesta manera acabem totes les històries estimant-nos de nou en català.
