De pangolins i panolis

Com tants cen­tres de salut, l’Hos­pi­tal Comar­cal de la Gar­rotxa torna a difon­dre avi­sos de llin­dar alt o molt alt en afec­ci­ons res­pi­ratòries, cosa a la qual la rispa i les fre­do­ra­des d’aques­tes con­tra­des aju­den. Però, i em dis­culpo per insis­tir en el tema, diria que el que hi con­tri­bu­eix més és l’escassa consciència que massa gent demos­tra pels altres mal­grat haver vis­cut una pandèmia. Els comu­ni­cats em des­per­ten la memòria del mal­son, i en directe ho fa l’experiència recent al cau de virus en què es con­ver­teix un auto­car quan t’hi pas­ses cent minuts tan­cada amb viat­gers que estos­se­guen, ester­nu­den i fan d’asper­sors de patògens. És com si hi entres­sin por­tant una capseta de vidre plena de micro­bis i un cop dalt la tren­ques­sin davant de tot­hom. Costa tant d’enten­dre que, en tal con­dició física, la mínima acció huma­nitària per la seva part és que es posin una sim­ple mas­ca­reta? Deu ser que sí, perquè de sei­xanta ànimes només tres la dúiem, i una d’elles, jo que no estava infec­tada. Era obser­vada com una rara avis. Em recor­da­ran, ja que en deu­rien bai­xar uns quants amb paque­te­ria que no havien pujat. Vaig voler iden­ti­fi­car el focus més escan­dalós i, sor­presa, era una res­pec­ta­ble (que no res­pec­tu­osa) senyora gran, tocada i posada, amb una cara de grip de por que viat­java al cos­tat del seu sofert marit. Mai hau­ria ima­gi­nat tant de men­fo­tisme en dos encar­ca­rats olo­tins, i un cop més els pre­ju­di­cis tra­ei­xen perquè, de les poques còmpli­ces emmas­ca­ra­des que hi havia, una era xinesa. Sap de què va i ho tenia clar, beneïda sigui. Surto d’aquest rome­gue­rar i segueixo l’arti­cle com­par­tint més dades per a l’esto­ra­ment davant l’estu­pi­desa humana, en con­cret, una infor­mació que em donava el nos­tre metge de sem­pre, ara ja reti­rat, amb qui ens uneix una gran amis­tat. Em deia haver lle­git fa mesos que uns inves­ti­ga­dors de Pequín acon­se­guien trans­me­tre a les rates una soca de covid que fins lla­vors només afec­tava el famós pan­golí (tra­ieu-li dues lle­tres i ens que­darà el que som). Els sem­blava un avenç il·lumi­na­dor i afir­ma­ven que tot­hom podia estar ben tran­quil perquè les alar­mes gene­ra­des no tenien fona­ment. Aïllat i con­tro­lat. Bona aquesta, venint del país on un capriciós micro­or­ga­nisme, segu­ra­ment també sintètic, es va esca­par d’uns labo­ra­to­ris de Wuhan amb fam de món...!