L’art del regateig

La dona sosté a les mans una manta d’aques­tes que es pre­sen­ten de forma enrot­llada i que a pri­mer cop d’ull sem­bla que abri­guen molt però després, al sofà de casa, t’ado­nes que pot­ser no és or tot el que lluu. Men­tre l’exa­mina amb les mans, la vene­dora la intenta convèncer que sobre els seus peus, i el seu cos, caurà com la seda però en versió hivern. La pri­mera dona troba que el preu que li dema­nen per la manta, 20 euros, és exa­ge­rat, i n’ofe­reix 12. La segona dona, la que ven man­tes, pija­mes i roba inte­rior en un mer­cat ambu­lant, mira d’expli­car-li que ella ja paga 12 euros per cada manta i que, per tant, no li pot apli­car tal des­compte. Després d’uns minuts rega­te­jant, ara apujo el preu, ara l’abaixo, ara te l’ofe­reixo a 16 si te’n por­tes dues, la com­pra­dora acaba accep­tat endur-se dues man­tes per un total de 28 euros. El rega­teig forma part de la vida quo­ti­di­ana i els humans ens podríem divi­dir, per­fec­ta­ment, entre els pro­fes­si­o­nals de deba­tre i qüesti­o­nar qual­se­vol preu que se’ls posa al davant i aquells altres que odien –odiem– aquesta mena de nego­ci­ació i podrien pro­ta­go­nit­zar la famosa escena de la vida de Brian en què el pro­ta­go­nista es veu obli­gat a qüesti­o­nar el preu i a com­prar per un valor situat per sota del que ini­ci­al­ment estava dis­po­sat a abo­nar. Per­so­nal­ment, el rega­teig em trans­met la sen­sació que aca­baré pagant un preu que no és just, acabi com acabi l’estira-i-arronsa, a banda que obliga a per­dre el temps i, en oca­si­ons, la paciència. Però ho tenim tan incor­po­rat a la nos­tra cul­tura i al nos­tre ADN que la venda de qual­se­vol pro­ducte de valor, com per exem­ple un pis o un cotxe, ja par­teix d’un preu més ele­vat del que toca per poder nego­ciar a la baixa. Tot i que, ben mirat, la vida en si mateixa és un rega­teig inces­sant i pro­ba­ble­ment arbi­tra afa­vo­rint aquells que domi­nen aquest art.