Opinió

Tribuna

Extrema dreta: llibertat o protecció

“Al llarg de la història, darrere de cada onada de desregulació, arriba el reflux inevitable de la protecció. Quina és la sorpresa? Doncs que, avui dia, l’afany de protecció es presenta per la via de l’extrema dreta
“El problema de l’extrema dreta és que no es pot ser alhora conservador i liberal

A l’aula, m’agrada pro­vo­car els alum­nes amb una pre­gunta: el codi de cir­cu­lació ens dona lli­ber­tat o ens la treu? Per una banda, ens res­trin­geix la nos­tra manera de con­duir, la velo­ci­tat, o el car­ril pel qual viat­gem. Per l’altra, ens per­met moure’ns en un espai com­par­tit i fer-ho d’una manera pre­dic­ti­ble. Al vol­tant d’aquest punt, el psicòleg social Jonat­han Haidt diu que els humans som un noranta per cent xim­panzés, és a dir, com­pe­ti­tius i egois­tes, i un deu per cent abe­lles, coo­pe­ra­tius. Tan­ma­teix, la nos­tra super­vivència com a espècie es deu a la com­bi­nació dels dos ele­ments. Sense entorns esta­bles on sen­tir-nos pro­te­gits i en els quals puguem desen­vo­lu­par una vida esta­ble, diu, l’únic res­sort que s’activa és el de la com­petència. Com a espècie, com a comu­ni­tat, com a nació, sense una mínima coo­pe­ració no hi ha super­vivència pos­si­ble.

karl Pola­nyi, des de l’eco­no­mia, deia una cosa simi­lar. Al llarg de la història, dar­rere de cada onada de des­re­gu­lació, arriba el reflux ine­vi­ta­ble de la pro­tecció: la neces­si­tat de des­can­sar d’una vida entesa com a cursa i com a com­petència. És el pèndol de la història en movi­ment. Quina és la sor­presa? Doncs que, avui dia, l’afany de pro­tecció es pre­senta per la via de l’extrema dreta. A Àustria, a França, a Ale­ma­nya i també a Cata­lu­nya. A l’Estat espa­nyol, per exem­ple, amb dades del mes de juny, Vox era el par­tit més valo­rat només entre la població de 25 a 34 anys, seguit de prop pel PP. Als Estats Units, la con­gres­sista del par­tit demòcrata Ale­xan­dria Oca­sio-Cor­tez va voler esbri­nar per què els seus elec­tors havien votat alhora per Donald Trump i per ella. “Perquè tots dos voleu can­viar les coses”, va ser la res­posta. Anem a una petita il·lus­tració per­so­nal. Ara fa vint-i-cinc anys, a Bar­ce­lona, vaig poder dei­xar de tre­ba­llar i estar un any i mig cobrant la pres­tació d’atur, estu­di­ant i pagant el llo­guer del meu pis. No vaig mal­viure. Per als joves d’avui dia, la situ­ació és ben dife­rent. Nivells d’endeu­ta­ment dis­pa­rats per a uns, pre­ca­ri­e­tat d’habi­tatge per a la resta. Els nivells d’angoixa van en aug­ment. Aug­menta el con­sum de psi­cofàrmacs, el nom­bre de casos ate­sos per pro­ble­mes de salut men­tal i la població en situ­ació de risc de caure en una depressió.

No ens podem estra­nyar, doncs, que siguin sobre­tot els joves els que mos­trin el seu suport a les posi­ci­ons més radi­cals. Tan­ma­teix, aquest no és un pro­blema de salut pública. És per damunt de tot un pro­blema polític i ideològic. El de reconèixer que àmplies capes de la nos­tra població desit­gen can­vis subs­tan­ci­als, estruc­tu­rals, que per­me­tin dotar de pre­vi­si­bi­li­tat la seva vida. El dret a no patir. El dret a tenir una vida digna si com­plei­xes la teva part del con­tracte social libe­ral: estu­diar, tre­ba­llar i esforçar-te. Objec­ti­va­ment, doncs, per als més joves les cir­cumstàncies són més difícils. El pro­blema de l’extrema dreta és que no es pot ser alhora con­ser­va­dor i libe­ral. I ho podem veure en el cas de l’habi­tatge. Una cosa és afa­vo­rir que les per­so­nes de ren­des més bai­xes, gent jove par­ti­cu­lar­ment, hi tin­guin accés. Una altra de dife­rent és esten­dre aquest dret a tot­hom, fons vol­tors, inver­sors i espe­cu­la­dors de dife­rent pelatge inclo­sos. Una cosa és garan­tir drets soci­als i una altra, afa­vo­rir que béns d’ús essen­ci­als es con­ver­tei­xin en béns d’inter­canvi i espe­cu­lació.

Aquest és el caldo de cul­tiu sobre el qual es cons­tru­eix l’extrema dreta euro­pea. Enmig d’un entra­mat ideològic impos­si­ble que vol ser alhora con­ser­va­dor i libe­ral. I és que aquesta extrema dreta, crei­xent­ment plu­ral i divi­dida, en un moment no gaire llunyà haurà de triar entre des­re­gu­lació i pro­tecció. Com les crei­xents divi­si­ons ideològiques d’aquest àmbit polític ja posen de mani­fest, no es pot ser­vir dos déus tan dife­rents. La pro­tecció s’adreça cap a la comu­ni­tat. La lli­ber­tat, cap a l’indi­vidu.

I aca­bem aquest text amb l’inici d’un altre. Es tracta del lli­bre El raïm de la ira, de John Stein­beck. El capítol catorzè comença així: “Occi­dent davant l’inici del canvi. Els estats de l’oest, ner­vi­o­sos com cavalls abans d’una tem­pesta. Els grans pro­pi­e­ta­ris, inqui­ets, per­ce­bent un canvi, però sense conèixer-ne la natu­ra­lesa. Els grans pro­pi­e­ta­ris, ata­cant allò imme­diat: l’expansió del govern, la crei­xent uni­tat labo­ral; ata­cant nous impos­tos, nous plans; sense ado­nar-se que aques­tes coses són con­seqüències, no cau­ses. Con­seqüències, no cau­ses; con­seqüències, no cau­ses.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia