Memòria

Com que tinc la retentiva d’una lluça, no recordo gaire res. A mitja tarda haig de fer esforços titànics per saber què he dinat. Abans no rentava els plats fins al vespre, amb la qual cosa podia anar a la pica i després de veure els estris utilitzats al migdia podia mig deduir què havia cuinat per dinar. Ara que m’he fet gran, els rento tot just he acabat de menjar, amb la qual cosa m’he quedat sense pistes i sense ningú als comandaments de la memòria. Què faré amb les mans després d’haver tocat el que no es toca? La memòria és com un cargol, va tan lenta que de vegades s’oblida d’arribar al seu destí. La mare em fa notar que tinc els records edulcorats, que fabrico coses que, en realitat, o bé no han passat mai de la manera com jo les recordo o, directament, no han passat. I aquestes imatges em venen al cap amb tota la nitidesa del món; no és pas que m’inventi mons de ficció per deformació professional. De fet, ara que hi penso, com a escriptora no podré escriure mai les meves memòries –perdó per la broma fàcil–. Soc com una màquina interpoètica: fabrico plecs i demores en una llengua que s’ofereix com a úter i com a desert. Els peixos conserven més memòria que jo: com a mínim ells recorden on és el menjar. Apardalada, fa temps que he convertit les llacunes en oceans d’aigua turquesa sense taules de salvament a la vista, que per cert també tinc força cardada. En canvi, recordo dades irrellevants, com el meu número de compte corrent. O tinc premonicions, o endevino coses, o encerto qui trobaré pel carrer. Amb les paraules del gran Stevenson, la meva memòria és magnífica per oblidar.