El punt fix

Vaig decidir fer el camí de tornada a la inversa. El reflex de la catedral de Girona, il·luminada de nit, més seràfica que mai, amb la pluja, encara caient, amorosa, la que no fa mal i va bé per als camps, diuen a pagès, em va recordar que la que pensava era la drecera més curta, amb més enllumenat i sobretot amb un empedrat menys relliscós, jo que m’havia calçat unes sabatetes poc pensades per caminar sota la pluja i més per ballar-hi. Aturada en el semàfor, la mirada se’n va anar on hi havia hagut el primer König obert a Girona, a Gran Via Jaume I. De sobte va aparèixer un sofà d’escai vermell pebrot, que s’enganxava a les cuixes. Del tacte sintètic esparracant-se a la pell, em va revenir la cara d’un guerrer asiàtic amb bigotis de Fu Manxú i mirada ferotge. I de cop em vaig veure amb 10 anys, a la consulta del doctor Campistol. El pediatre gironí tenia una col·lecció de putxinel·lis i màscares d’arreu del món que engalanaven la paret blanca de la consulta. Estirada a la llitera, em fixava en aquells ulls felins com si el que feia el metge no fos cosa meva. En una última prova mèdica, en una taula d’exploració ginecològica, mentre la bata blanca feia la seva feina i amb veu calmosa preguntava banalitats, per fer-ho el més còmode possible, vaig buscar la cara dels mars de Siam, aquell pirata que m’espolsava les pors; aquell punt fix on s’enterren els temors i es mira endavant.