Creure en l’Estat

Aquests dies hem vist sor­tir dels jut­jats denun­ci­ant i denun­ciat en un pre­sumpte cas d’agressió sexual; tots dos, l’expre­sen­ta­dora i l’expolític, han coin­ci­dit a dir que con­fien en la justícia, que és tant com dir que con­fien en l’Estat. En el fons, aquesta és l’acti­tud de qui hi acut, ni que sigui perquè se sap que la sentència que es con­si­deri injusta pot ser apel·lada i fins i tot anul·lada. Es diu segu­re­tat jurídica i és un prin­cipi cons­ti­tu­ci­o­nal capi­tal. També hi cre­uen la gent de Junts i la resta de par­tits polítics de l’arc par­la­men­tari més refrac­ta­ris al “sis­tema”, vis­tes les seves decla­ra­ci­ons a l’entorn del debat pro­po­sat pels jun­tai­res sobre una even­tual qüestió de con­fiança. Tot ple­gat ser­veix, si més no, per ofe­rir a la ciu­ta­da­nia una bona lliçó sobre l’Estat que, per molt que el cri­ti­quin i de tant en tant faci mèrits, és Espa­nya.

Sem­bla que els de Puig­de­mont ja no estan gaire con­tents ser­vint de crossa a Pedro Sánchez, pot­ser perquè al pre­si­dent del govern se li acu­mu­len els pro­ble­mes judi­ci­als, o pot­ser perquè no volen fer el mateix paper que ERC. En vota­ci­ons sec­to­ri­als han començat a flir­te­jar amb els par­tits de la dreta amb la pre­tensió de demos­trar que no es casen amb ningú i que, en parau­les de Julio Anguita, el que compta és “pro­grama, pro­grama”. I la defi­ni­tiva mani­fes­tació del seu enuig pel que diuen que són “incom­pli­ments” dels com­pro­mi­sos del govern envers Cata­lu­nya ha estat pro­po­sar un debat al Congrés dels Dipu­tats sobre la con­veniència que Pedro Sánchez se sot­meti a una qüestió de con­fiança, una fórmula fins ara mai uti­lit­zada, però no per això incons­ti­tu­ci­o­nal. L’espasa de Dàmocles que ha col·locat sobre el cap del pre­si­dent sens dubte és més simbòlica que real, perquè estic con­vençuda que en cap cas li agra­da­ria al par­tit inde­pen­den­tista haver de pren­dre posició en l’esmen­tada qüestió: per gua­nyar-la, el pre­si­dent ha d’obte­nir més vots favo­ra­bles que nega­tius; si Junts fes rea­li­tat el gran desig del PP i digués no, Sánchez per­dria la pre­sidència i ells, l’afa­vo­rida posició que tenen ara sols amb set escons per con­di­ci­o­nar i man­te­nir el puzle gover­na­men­tal espa­nyol.

No entrem ara a valo­rar si la ciu­ta­da­nia aprova que amb els seus diners es plan­te­gin aquests jocs d’apa­rença que no van enlloc i que no tenen altra fina­li­tat que gua­nyar una bata­lla en la guerra eterna amb els repu­bli­cans. També els del PP han dit que plan­te­ja­ran una moció de cen­sura si els de Junts els donen suport, però són cons­ci­ents que és impos­si­ble; ja se’ls ha cri­ti­cat el que diuen que és haver tras­pas­sat una línia ver­me­lla en coin­ci­dir amb el PP i Vox en vota­ci­ons sobre qüesti­ons con­cre­tes, ima­gi­nem, doncs, que una moció de cen­sura tirés enda­vant gràcies a sumar els inde­pen­den­tis­tes amb la for­mació d’Abas­cal. Impos­si­ble per sem­pre? En tot cas, gràcies a aquesta mani­o­bra, gent que en gene­ral no està al cas de qüesti­ons jurídiques ha sabut què és una moció de cen­sura i per què en el nos­tre país és cons­truc­tiva, és a dir, que reque­reix pro­po­sar un can­di­dat per subs­ti­tuir el pre­si­dent. No en tots els països les moci­ons de cen­sura són cons­truc­ti­ves (vet aquí França, immersa en una allar­gada crisi), però la Cons­ti­tució Espa­nyola va voler apos­tar per l’esta­bi­li­tat gover­na­men­tal si no és con­tun­dent l’alter­na­tiva pro­po­sada, és a dir, si no hi ha una majo­ria abso­luta que esti­gui d’acord amb el canvi i amb el qui.

Tan­ma­teix, queda clar que tots ple­gats estan pre­pa­rant un futur que no saben si és immi­nent o llunyà, però que ente­nen que, com a molt tard, esde­vindrà una rea­li­tat el 2027, que ales­ho­res l’alter­nança gover­na­men­tal es pro­duirà, que les esquer­res no tin­dran majo­ria i que Junts podrà mani­fes­tar la seva ànima ideològica, més pro­pera a posi­ci­ons con­ser­va­do­res. Ara bé, com casa tot això amb la recent tro­bada de Jun­que­ras i Puig­de­mont a Water­loo? Perquè l’inde­pen­den­tisme sols pot tenir una estratègia gua­nya­dora si tots dos par­tits aban­do­nen, ni que sigui en una pri­mera instància i com diria Car­re­tero, les posi­ci­ons ideològiques en favor de la bata­lla comuna per l’estat propi. Però la qüestió és que pot­ser cap d’ells està ja pen­sant com ho feia el 2017, mal­grat el que pugui sim­bo­lit­zar la matrícula del cotxe del líder jun­taire en recor­dança de la data de l’1 d’octu­bre. El cert és que aquest temps no és aquell altre, mal­grat que els seus líders es diguin igual. I ja cap no adopta les anti­gues posi­ci­ons. És com si tot ells, ni que sigui per neces­si­tat, hagues­sin començat a creure en l’Estat.