Xarnegos i catalans

No sé si soc xarnega o potser ni tan sols hi arribo perquè hi ha una accepció al diccionari que indica que, per considerar-t’hi, has de ser filla d’una persona catalana i d’una altra no catalana, i no és el meu cas. És una qüestió, però, que em treu poc la son perquè pesa molt més el que sento que no pas el que soc. I em sento catalana amb totes les seves lletres, ras i curt. I m’agradaria que les nostres generacions, que hem hagut de reobrir lluites socials que crèiem resoltes, deixéssim d’una punyetera vegada de diferenciar entre catalans de soca-rel i catalans fills d’immigrants i, sobretot, de mirar-nos de reüll. Que això no va de situar en un bàndol la gent amb vuit cognoms catalans i en un altre, d’oposat, aquells que tenen cognoms replets de enyes i zetes. Que aquesta guerra tenia data de caducitat i alguns encara no se n’han assabentat. Que prou fotuts estem tots, i prou arrossinat està el món, per encara ressuscitar i alimentar batalletes absurdes que només beneficien els que xalen veient com els catalans ens tirem els plats pel cap. Que quan els pares van arribar a Catalunya van trobar gent que es va aprofitar de la seva necessitat però també persones que els van llançar un flotador salvavides. I és obvi que fugien de gent que només els faltava penjar-los la soga al coll, perquè les classes socials existeixen arreu, i obvi que a Catalunya van trobar una terra d’oportunitats i gent nativa que les passava tan magres com ells. A veure si entenem ja que la història d’un país no s’explica amb blancs i negres ni és un western on és ben senzill diferenciar els bons dels dolents. I és la lluita de classe, i la necessitat de mantenir uns serveis públics que ara es van ensorrant com un castell de cartes, el que ens hauria de mantenir a tots units. Però sembla que preferim detenir-nos en baralles que haurien d’estar més que superades, i a alguns bé que els va.