Xarnegos i catalans

No sé si soc xar­nega o pot­ser ni tan sols hi arribo perquè hi ha una accepció al dic­ci­o­nari que indica que, per con­si­de­rar-t’hi, has de ser filla d’una per­sona cata­lana i d’una altra no cata­lana, i no és el meu cas. És una qüestió, però, que em treu poc la son perquè pesa molt més el que sento que no pas el que soc. I em sento cata­lana amb totes les seves lle­tres, ras i curt. I m’agra­da­ria que les nos­tres gene­ra­ci­ons, que hem hagut de reo­brir llui­tes soci­als que crèiem resol­tes, deixéssim d’una punye­tera vegada de dife­ren­ciar entre cata­lans de soca-rel i cata­lans fills d’immi­grants i, sobre­tot, de mirar-nos de reüll. Que això no va de situar en un bàndol la gent amb vuit cognoms cata­lans i en un altre, d’opo­sat, aquells que tenen cognoms replets de enyes i zetes. Que aquesta guerra tenia data de cadu­ci­tat i alguns encara no se n’han assa­ben­tat. Que prou fotuts estem tots, i prou arros­si­nat està el món, per encara res­sus­ci­tar i ali­men­tar bata­lle­tes absur­des que només bene­fi­cien els que xalen veient com els cata­lans ens tirem els plats pel cap. Que quan els pares van arri­bar a Cata­lu­nya van tro­bar gent que es va apro­fi­tar de la seva neces­si­tat però també per­so­nes que els van llançar un flo­ta­dor sal­va­vi­des. I és obvi que fugien de gent que només els fal­tava pen­jar-los la soga al coll, perquè les clas­ses soci­als exis­tei­xen arreu, i obvi que a Cata­lu­nya van tro­bar una terra d’opor­tu­ni­tats i gent nativa que les pas­sava tan magres com ells. A veure si ente­nem ja que la història d’un país no s’explica amb blancs i negres ni és un wes­tern on és ben sen­zill dife­ren­ciar els bons dels dolents. I és la lluita de classe, i la neces­si­tat de man­te­nir uns ser­veis públics que ara es van ensor­rant com un cas­tell de car­tes, el que ens hau­ria de man­te­nir a tots units. Però sem­bla que pre­fe­rim dete­nir-nos en bara­lles que hau­rien d’estar més que supera­des, i a alguns bé que els va.