Raça humana
Els deures de l’escola i la IA
No és el primer que sento ni serà pas l’últim. Parlo d’un noi d’uns 13 o 14 anys que explica a un col·lega que el treball que han de fer a casa l’enllestirà en un pim-pam perquè recorrerà a l’ajut miraculós de la intel·ligència artificial. “Abans no te n’adonis ja el tens acabat”, li assegura en to triomfador, venint a demostrar de pas que ara no serà el primer cop que recorre a aquesta eina per estalviar-se l’esforç i les hores que hauria d’invertir si el fes de pròpia mà. Deu o 15 minuts i plat preparat per ser servit. No cauré en la crítica fàcil a aquest noi, ni als de la seva generació que, imagino, deuen sucumbir de tant en tant a la temptació de buscar un substitut, ben barat i sense que els pares rondinin, que faci la feina per ells. Si els de la meva generació haguéssim tingut aquesta opció, l’hauríem celebrat –i usat– més d’un cop perquè en alguns moments hauria estat el més similar que se m’acut a l’aparició de la Verge. Que ningú vingui ara a explicar-me sopars de duro. Si a nosaltres, tocant una o diverses tecles, ens haguessin aparegut els deures enllestits, ja dic jo que més d’un cop hauríem fet passar bou per bèstia grossa. El problema, ara, no és de vagància ni és cert que les generacions actuals no diferenciïn la dreta de l’esquerra, com molts s’entesten a defensar. “És que no llegeixen”, sostenen per reforçar les seves teories. No sé vostès però jo, als 12 o 13 anys, amb prou feines llegia les lectures obligatòries de l’escola i no van servir precisament per despertar l’interès per les lletres. El problema, més aviat, resideix en el fet que ara no els resulta atractiva cap proposta si no els fa divertir-se, però entenent la diversió com un esclat de joia i disbauxa, no pas com una activitat que els desperti curiositat. I així estan les mestres, que només els falta pujar-se les calces fins al cap per mirar d’acontentar les criatures.
