Estic ben axarnegat

Per ma germana Neus, que ha posat temps i dedicació a estudiar els avantpassats, sé que si el Matarranya no compta com a estranger no soc literalment xarnego (descendent d’un progenitor català i l’altra no), i em fot. Em fot per dues coses. Perquè m’hi sento i perquè l’àvia Neus m’ho deia quan tornava de jugar al carrer o de col·legi i deixava anar castellanades. Tant a casa de la mare (Baix Empordà) com a casa del pare (Vallès), per molt que tires enrere trobes cognoms catalans. Un besavi és de l’Aragó, però de la Franja. Canvia en les noves generacions, però pel retrovisor és així. Infantesa, adolescència i primera joventut varen ser totalment xarneges, i això queda i marca. Visc abonat a Rilke quan diu que la infantesa és la pàtria. Em sento tan xarnego com els que corrien carrers amb mi, com les noies que venien a casa a aprendre a cosir amb la mare, com les dones que venien a veimar, com els homes que pujaven a la bastida amb el pare. Els d’aquí, d’aquí i els d’allà, d’allà. De Campanario. De Santiago la Espada. D’Otivar. De Pozoblanco. De Gallegos de Argañán. Ens vàrem axarnegar els uns als altres en el dia a dia i més enllà dels matrimonis encreuats, que generaven, diccionari en mà, els xarnegos. Soc dels que es varen emocionar amb el discurs de l’Eduard Sola, sí. Em sento xarnego, i no ho visc com un insult. El xarneguisme és testimoni d’un temps i d’un país que va ser meu. I n’hi havia d’altres, és clar que sí.