Cinquanta anys de la mort del dictador

Durant els llargs anys de la dictadura del general Franco, totes les institucions del país, des de les eclesiàstiques fins a les esportives, tenien el deure de servir els interessos de la dictadura. Una vegada mort el dictador, el franquisme no va morir sinó que es va mantenir al poder, fins i tot després de la mal anomenada transició democràtica, atès que molts sectors de les estructures de l’Estat (les clavegueres de l’Estat i la judicatura, especialment) continuaren amb l’immobilisme total, tant que la judicatura, avalada pels dos partits d’extrema dreta, encara ara es nega a aplicar la llei d’amnistia.

Que el franquisme encara persisteix ens ho demostra el fet que mai s’han desmantellat totes les institucions instaurades durant la dictadura militar, com per exemple l’actual monarquia borbònica, en la qual l’aleshores príncep Juan Carlos va jurar fidelitat als “Principios del Movimiento Nacional”; també els cossos policials de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, així com la poderosa judicatura, segueixen amb el mateix patró franquista d’aleshores. Quan un estat vol commemorar els 50 anys de la mort del dictador, el que hauria de fer, i no s’ha fet, seria netejar tot allò nefast que tota dictadura deixa, així com restituir les estructures anteriors al cop d’estat militar, especialment a l’haver provocat tres anys de guerra civil i més de 50 de dictadura amb i sense Franco.

Cal també fer esment dels que van aprofitar aquella situació per, com qui no vol la cosa, esdevenir aliats dels hereus del franquisme després de la mort de Franco: aquest fou el cas de qui fou secretari general del PSOE, partit que aleshores s’havia exiliat a França després del cop d’estat militar. Felipe González va aconseguir ser elegit secretari general del partit gràcies al passaport que li va oferir l’home fort i de confiança de Franco, l’almirall Carrero Blanco, oferiment suposadament no gratuït (?), amb el qual va poder viatjar a Suresnes (França), on es va celebrar el congrés per elegir el nou secretari, el 1974. La pugna per la presidència fou entre el sector basc, de Nicolás Redondo, i el sector sevillà de Felipe González. El resultat final tothom el sap.

Les hemeroteques també el relacionaren com a vicepresident del govern frustrat que presidiria el general Alfonso Armada després del 23-F del 1981. Tot indica que aquest militar, secretari general de la Casa del Rei, fou l’inspirador de facto de l’esmentat cop d’estat. La seva vinculació amb la Casa del Rei i el fet de ser membre de l’Estat Major Central li eren propicis. El cop d’estat tenia per objectiu foragitar de la presidència Adolfo Suárez, atès que per als colpistes tenia una visió d’obertura que ni el rei ni la majoria de militars acceptaven. Aquell nou cop d’estat del 1981 si s’hagués produït en un país de tradició democràtica s’hauria aprofitat per depurar els colpistes, cosa que no es va fer; només va comportar presó(?) per a alguns, presó a cos de rei i sense perdre ni els seus càrrecs ni les previstes promocions militars...

Des d’aleshores ens ha tocat ser governats pel bipartidisme constituït: pel PSOE o pel PP, que tant els uns com els altres sempre han tingut com a objectiu fonamental aquell principi netament franquista de vetllar per “la unidad indestructible de España”, i és per aquesta raó que tant uns com altres van votar a favor d’aplicar l’article 155 d’una llei del tot obsoleta, en contra de Catalunya, quan governava el nefast Rajoy, que va provocar la més greu càrrega de la “Policia Nacional i la Guàrdia Civil”, contra la ciutadania que anàrem a votar en el referèndum d’independència, promogut pel govern català davant de l’obstinada negativa del govern Rajoy que es pogués celebrar. Tot i així, malgrat tots els impediments, votàrem l’1 d’octubre del 2017.

Tots recordem les conseqüències d’aquell històric 1 d’octubre: presó per a la major part dels dirigents independentistes, amb un judici amb arguments tendenciosos i clara voluntat de proclamar una sentència del tot injusta i venjativa. Uns jutges que, per la seva ideologia franquista, ara s’oposen frontalment al poder legislatiu i van en contra d’atorgar l’amnistia als dirigents independentistes, però que no han tingut cap mena d’escrúpol a atorgar-la immediatament als policies i guàrdies civils que, més que aplicar-los l’amnistia, se’ls hauria d’haver empresonat i expulsat dels seus corresponents cossos policials.